18/12/2013

La quarta oportunitat

2 min

Avegades em sembla que hem volgut imitar malament la feina de Prat de la Riba i els seus, aquell magnífic impuls civilitzador i modernitzador. En quatre anys, del 1913 fins a la seva mort, el 1917, Prat i els noucentistes de la Mancomunitat van posar les bases per a un nou país. Després va venir una dictadura; l'efímer, esperançador i tumultuós parèntesi republicà; la Guerra Civil; i finalment una altra dictadura, aquest cop llarga, sanguinària i mediocre. Els últims quasi quaranta anys hem mirat de reprendre l'obra de la Mancomunitat, però, repeteixo, no ho hem sabut fer del tot bé.

Vist en termes històrics, l'explicació és òbvia. Sense treure-li mèrits, Prat ho va tenir millor. No va ser fruit d'una improvisació, sinó d'una època. Quan va aconseguir tirar endavant la unió de les quatre diputacions per bastir, dos-cents anys després de la desfeta del 1714, un nou govern unitari català, duia al darrere l'impuls de més de mig segle de la Renaixença cultural, del Modernisme i del jove i dinàmic catalanisme polític, del qual ell era el principal teòric. Tenia al seu abast una brillant generació d'intel·lectuals i tècnics amb vocació catalana i europeista. Com va teoritzar Vicente Cacho Viu, la independència cultural ja s'havia produït, de manera que artistes, escriptors i científics miraven més a París, Londres, Roma i Berlín que a Madrid. Tenia, a més, una burgesia industrial necessitada de projecte, de poder. Prat es beneficiava, en definitiva, d'un optimisme generacional, d'una notable maduresa intel·lectual i política, i d'una potència econòmica. Catalunya es veia a ella mateixa com l'avançada d'una Espanya en crisi que calia regenerar. És veritat que també va haver de conviure amb un més que comprensible malestar obrer de caràcter revolucionari, però fins i tot en això va saber aportar, en alguns moments, el que ara en diríem una tercera via.

La Transició va suposar també un impuls, però el record dels projectes republicà i mancomunitari quedava lluny. Sortíem del franquisme tenyits de marxisme: amb més il·lusió que fonament, més espanyols que europeus, i en general poc preparats. I per això massa vegades ens hem quedat en la superfície: hem aixecat edificis però ens ha faltat contingut, discurs, solidesa. Ara les retallades han acabat de fer visible aquestes debilitats.

Després de la Mancomunitat, la Generalitat republicana i la Generalitat autonòmica, anem cap a una quarta oportunitat: l'Estat. ¿Serà la vençuda? Aquest nou salt polític endavant per posar en marxa el que Ferran Mascarell en diu Deucentisme ens agafa més preparats. Sabem els errors que hem comès i tenim una nova generació de gent formada. L'emmirallament de Mas en Prat té, doncs, tot el sentit.

stats