La petita família de Joseph Brodski
Un dels millors poetes del segle XX, el rus Joseph Brodski, Nobel del 1987, des de l'exili nord-americà va deixar escrit un text de record de la infantesa i primera joventut de fill únic soviètic, reclòs amb els pares en un espai d'una cambra i mitja en un edifici comunitari a Leningrad, amb cuina compartida. En total, 40 m, per sobre de la mitjana dels 9 m per persona. A més d'això, els Brodski també es podien sentir afortunats perquè, tot i ser jueus, havien sobreviscut a la guerra. El llibre on el poeta anota aquests records és En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, traduït per Anna Torcal i Salvador Company, amb una introducció d'Antoni Munné).
És un petit text colpidor, tan petit com l'espai que evoca. Colpeix per la distància amb què Brodski recorda aquells anys, com si fossin una altra vida, a voltes com si els seus pares fossin uns estranys. "L'única cosa que vull en aquesta vida és veure't de nou. És l'única cosa que em fa aguantar", li deia la mare per telèfon. Exiliat el 1972, quan tot just tenia 31 anys, mai el va tornar a veure.
El llibre també és el retrat cru d'una societat desangelada i una descarnada crítica política: els seus pares "van néixer i créixer lliures", abans que arribés "l'estúpida escòria anomenada revolució , que per a ells, com per a altres generacions, volia dir esclavatge". "Cap país no ha dominat l'art de destruir les ànimes dels seus súbdits tan bé com Rússia", escriu.
Fill d'un jueu propietari d'una impremta, el pare era fotògraf de premsa amb dues llicenciatures, geografia i periodisme. La guerra va començar per a ell el 1940 a Finlàndia i va acabar el 1948 a la Xina. Al setge de Leningrad va perdre l'apartament per les bombes i la germana per la gana. No era del Partit. Era comandant de la marina, però el 1950 el van fer fora perquè el politburó, en una croada contra els "cosmopolites desarrelats", va decretar que els jueus no podien tenir graduació militar. Va haver de recomençar de zero. La mare, filla d'un venedor de màquines de cosir, era letona i la seva llengua d'infantesa era l'alemany. Amb el pare malvivint de la fotografia, el seu sou d'empleada municipal va passar a ser essencial.
D'ella va aprendre a llegir (als 4 anys) i a fumar. I que les llàgrimes s'han de guardar per a "ocasions greus". D'ell, que entre un camp de concentració nazi o un de soviètic, "preferiria que em cremessin a la foguera tot d'una que morir d'una mort lenta i descobrir un sentit en el procés".
