ELS NENS JA NO VOLEN ser polítics, segons la nova enquesta de l'empresa Adecco entre mil joves de 4 a 16 anys. D'aquesta enquesta se'n desprenen dues coses: una de sorprenent i una altra d'òbvia. La sorprenent és que abans sí que ho volien ser (es veu que a l'enquesta de l'any passat un nombre encara prou representatiu seguia vivint en un conte de fades amb reis, presidents i alcaldes bons i honestos), i l'òbvia és que els seus pares tampoc creuen en la política. A Espanya, els adults n'abominen, cosa que a aquestes altures de la corrupció ja no estranya a ningú. El desprestigi de la res publica és tan evident com calamitós, i pel que es veu s'escampa, no per generació espontània sinó de pares a fills.
Però la veritat és que un país sense bona política és com un equip de futbol sense un grup directiu seriós o una escola sense un claustre de mestres que funcioni: per molt sensacionals que siguin els jugadors, el club acabarà baixant de divisió; per molt estudiosos que siguin els nens, l'escola trontollarà i els principals perjudicats seran els mateixos infants. La política és tan imprescindible com la sanitat, l'educació o la cultura. Fins i tot més: sense política totes les altres van coixes. Tret de l'anarquisme més radical, cap ideologia renuncia a la construcció d'un poder que cohesioni i coordini la societat, que fixi drets i deures, que sigui garant de llibertat i justícia. ¿Ja ho saben tot això els nens i els seus pares? ¿Ja saben que la política no és dels polítics ni dels partits ni dels corruptes que se n'aprofiten, sinó de tots?
