Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

El "sí, malgrat tot" del PSC

Costa molt no sentir compassió o empatia pels perdedors. Per tots els d'aquest món. En política, també: ¿quanta gent no s'ha especialitzat a votar partits que mai no guanyen? Els guanyadors susciten una altra mena de sentiments. Donen seguretat, generen sensació de veritat.

El PSC és un cas rar. És un guanyador que ha passat a perdre però que, com a mecanisme d'autodefensa, es comporta com si encara fos tot un campió, amb la qual cosa no genera ni compassió ni seguretat. Després de trenta anys acostumat a guanyar, no se sap avenir de la nova posició i segueix actuant com si tingués la força i importància d'abans. En part és normal. Qui està acostumat a manar vol manar sempre.

En el conflicte que polaritza la vida política, la posició d'aquest PSC desubicat és un "sí a Espanya, malgrat tot". Un sí que té el mèrit de les coses inútils i el demèrit de reforçar el PSC en l'opció perdedora. Un sí que pressuposa la capacitat del PSC de condicionar una Espanya que l'incomoda i una Catalunya incòmoda. Però Pere Navarro i els seus no tenen la força suficient per influir ni a Madrid ni a Barcelona. I això la gent ho percep. De manera que el seu injustificat optimisme l'allunya del gruix dels votants, que s'han situat en el "sí a Catalunya, malgrat tot".

En tots dos casos, el malgrat respon a l'evidència que tant l'opció de quedar-se com la de marxar tenen costos, però uns ja els hem tastat -els costos de l'Estat impropi- i els altres encara no -els de l'estat propi. La gent s'apunta a la novetat. El PSC representa el que és vell i no ha funcionat i que fa molta mandra fins i tot tornar a provar a veure si aquest cop funciona.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF