La lògica d'Artur Mas
Artur Mas és un home d'una lògica cartesiana. Quan parla, construeix un discurs directe i planer, en què una cosa porta naturalment a l'altra. Les poques sorpreses amb què ens obsequia la seva sòbria retòrica tenen a veure amb aquesta lògica aclaparadora: només així s'explica que fa uns dies, adreçant-se al príncep Felip, li recordés que el seu càrrec no ho és per elecció democràtica. Esclar: si parles d'eleccions a un membre reial, el primer que et ve al cap és que a ell no l'ha escollit ningú.
Una cosa semblant li va ocórrer dijous a la nit. El president va ser prou ràpid i lúcid per adonar-se que la manera com s'havia fet el pagament retallat de l'extra de Nadal als funcionaris de la Generalitat era un "error". Així ho va dir, i es va disculpar públicament, però a més, seguint una impecable lògica discursiva, va anar més enllà afirmant que actuacions com aquestes poden trencar "la línia fina de credibilitat" del Govern davant els ciutadans. Sense voler, doncs, donava a entendre que el seu executiu havia perdut credibilitat.
I això em porta a una evidència: sortides de guió com aquestes haurien estat letals per a Montilla i el tripartit. En terminologia Flotats, la premsa de bé i com cal s'hi hauria "abraonat". Tant se val, també, que la taxa per pernoctacions hagi posat en guàrdia el sector turístic o que el copagament universal d'un euro per les medecines hagi estat universalment criticat. Ni això ni la lògica sincera de Mas no són avui un problema. En terminologia Pujol, "ara no toca". Pura lògica?
