Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Les dues cares d'aquest agost

AGOST. DESCONNEXIÓ. El temps s'atura. La ciutat es buida. Diàspora als pobles, a la natura arcàdica. Tots ens tornem bons salvatges rousseaunians: els despertars són lents i són llargues les matinals de piscina, de mar, de cims pelats i rius freds. El mòbil no pot mullar-se: queda abandonat a la bossa, els seus xiulets ja no ens inquieten. Dinars amb sobretaula, cafè, copa i migdiada impúdica. Hem retrobat el gust de queixalar un préssec saborós, una pruna dolça com la mel. Sota la figuera, tornem a llegir com antany, sense presses, en paper, degustant cada pàgina, cada adjectiu de cada frase, cada glop d'aigua glaçada. I quan cau el dia, les nits s'allarguen, com si les hores no passessin. De nou somiem. Agost.

Però no. Tot això era abans. Abans de la crisi econòmica i nacional. Hem començat aquest agost amb el mateix soroll amb què hem acabat el curs. Dos presidents donant explicacions per la corrupció endèmica. Un dèspota poc il·lustrat, de nom Montoro, dictant amb desagradable suficiència el nostre definitiu ofec financer, que és un ofec social. La ciutat plena a vessar de turistes suats i d'aturats que no es poden permetre una escapada. El neguit d'un setembre trepidant, d'un futur que ja ens atrapa. Els uns encara no han marxat, els altres ja pensen a tornar abans d'hora... Bé, sí, els millors moments de la història són quan les coses s'enfonsen, perquè en neixen de noves. Però, certament, no són els moments més relaxats. Agost de vertigen.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF