09/10/2011

Els dibuixos animats que Miró no va fer

2 min

Joan Brossa va deixar escrit que el seu amic i admirat Joan Miró s'havia arribat a plantejar dues idees que finalment no van tirar endavant: fer uns dibuixos animats i fer uns focs d'artifici. Us ho imagineu? Brossa i altres l'empenyien, conscients que el llenguatge mironià no tenia límits: pintura, ceràmica, escenografies, llibres, escultura... Brossa al·lucinava amb la possibilitat d'un castell de focs que s'assemblés a les constel·lacions de Miró, un cel encès de taques negres i vermelles, d'ulls i formes geomètriques caient del firmament. La màgia dels focs sumada a la màgia de Miró haurien donat un resultat celestial.

Amb focs o sense, Miró no te l'acabes. El 1993, en ocasió dels cent anys del seu naixement i els deu de la seva mort -per cert, va morir, com Macià, el dia de Nadal-, se li van dedicar dues-centes exposicions i una cinquantena de publicacions. Però als clàssics cal retornar-hi una vegada i una altra. Miró te'l pots mirar i remirar, i sempre hi descobriràs un nou angle en el seu meditat joc d'equilibris entre ple i buit, intuïció i coneixement, intel·lectualisme i batec popular, arrelament i universalitat, gest i traç, ordre i avantguarda, negre i color, Orient i Occident.

Ara que som en plena onada expansiva de la comunicació, ara que plorem genis com Steve Jobs, cal deixar clar que Miró és una altra mena de geni. No és un comunicador. És una cosa més gran: un artista. Com diu el que va ser comissari de l'Any Miró del 1993, Vicenç Altaió, Miró no tenia el poder de comunicar -de fet, era més aviat reservat, poc parlador-, sinó el poder de fer entrar en comunió. Amb la seva obra, aconseguia i segueix aconseguint que el seu món de formes i colors penetri en l'espectador. Miró il·lumina els esperits. Com un castell de focs interior.

stats