En defensa de Carme Chacón

Igual com a un soldat el valor se li suposa, en un polític hi ha dues coses que es donen per fetes i són necessàries en proporcions semblants: la vocació de servei i l'ambició. No ens podem passar el dia reclamant polítics amb capacitat de lideratge, que vol dir amb ganes de manar, de posar-se al capdavant, i després blasmar l'ambició. Acusar Carme Chacón d'haver anat a la seva per ambició té poc pes argumental. Encara que no ens il·lusioni el sentit polític de la seva deserció, no tenim dret a considerar-la insana i personalista. Tota ambició té un factor personal. Tampoc té gaire pes retreure-li el fet d'haver trencat la unitat de vot amb els companys del PSC: quan al Parlament cinc diputats socialistes es van inhibir per no haver de votar en contra del dret a decidir, vam ser molts els que vam aplaudir el seu gest de llibertat, la valentia de trencar la rigidesa partidista. Ens poden no agradar les raons de Carme Chacón, però ella també ha fet un gest de llibertat. Després hi ha l'evidència de la coherència interna amb què ha actuat. Des del principi havia dit que refusava el dret a decidir, que no volia haver de decidir entre ser catalana i espanyola. Ho podem considerar absurd i fins i tot trampós -si no decideixes, a la pràctica ets espanyol-, però no li podem escatimar la coherència. La seva.

I encara hi ha un darrer factor que ens hauria de preocupar. És una llàstima que Carme Chacón, pel pes que ha tingut, pel que representa dins la societat catalana, no s'hagi sumat al camí cap al dret a decidir. Avui toca celebrar el pas històric del PSC i lamentar que no sigui sencer. Respecte de la Carme, més que un retret, un lament. I quan s'hi vulgui sumar, benvinguda serà.