La decadència de l’art de la provocació

Hi ha gent que, a mesura que es fa gran, s’empetiteix. No parlo d’aquell literal encongiment físic de la vellesa o del mental retorn a la infància. Parlo de personatges que experimenten una regressió cap a l’adolescència, si és que mai n’han sortit. La seva és una curiosa manera d’exercir de ciutadans a força d’expressar opinions de la manera més extrema possible. Amb l’excusa d’anar contra el que se suposa que és políticament correcte (¿i si deixem estar James Finn Garner d’una vegada?), amb la coartada de sacsejar el debat (més que el combat d’idees, sovint tenen una única idea fixa: ofendre), amb la pretensió de denunciar l’ statu quo gerontocràtic (a molts ja els agradaria tenir la dignitat dels seus pares!), les diuen de l’alçada de la Torre Agbar a través de les xarxes, oblidant els mínims més elementals de la bona educació. Sí, la bona educació: allò que abans en dèiem civisme, se’n recorden? És a dir, no insultar la gent, no confondre l’opinió amb la persona, respectar el punt de vista aliè, fer ús de la ironia amable...

Quan la crítica i la discrepància es tenyeixen d’immundícia verbal, perden tota la legitimitat. Quan es perden les formes ni que sigui sota filigranes formals, s’embruta el fons. És allò tan dit i tan cert de l’ètica i l’estètica. El cas és que una cosa és deixar-se anar en una tertúlia (o en un grup de WhatsApp) d’amics de tota la vida i una altra traslladar aquesta confiança passada de voltes a l’arena pública de Twitter o Facebook, a la ràdio, la tele o el blog. El resultat acostuma a ser lamentable: insults i faltes de respecte es converteixen en el missatge nostre de cada dia, un aliment indigest, vomitiu. A vegades a crits, d’altres amb ínfules literàries. Sempre amb un mal gust que dona com a resultat un disgust.

El debat públic no es pot rebaixar a aquests nivells d’adolescència eterna malcarada. Contra el que aquests suposats herois de la llibertat d’opinió diuen, tot es pot dir, tot es pot argumentar, el que resulta lamentable és l’hàbit de portar la dissensió a una cursa folla d’improperis i desqualificacions personals. A veure qui denigra més l’altre. A veure qui escup més bilis. És com si imaginéssim un públic a l’altra banda fregant-se les mans davant un combat de boxa, com més hòsties i més sang, millor. Si l’oponent queda estabornit, fantàstic. Ja només ens faltarien les apostes... El que compta és l’espectacle groller, no la possibilitat de contribuir al debat ni que sigui amb un pessic d’honestedat, de netedat. La intel·ligència, esclar, ja se’ls suposa.

Si un d’aquests opinadors ha arribat fins a aquest punt de l’article, ja deu estar preparant una bateria de bestieses dedicades a un servidor, com ara “covard i cursi pseudonoucentista de merda”, o coses per l’estil. Segur que em quedo curt i avorrit, no en tinc l’anada. En fi, que és ben senzill enfangar l’arena pública, cosa que impedeix avançar cap a l’ideal d’una societat culta, educada, crítica i compromesa, en lloc d’una d’esbravada i narcisista. Ja podem esforçar-nos a l’escola i a casa, que si després donem peixet i a les xarxes i als mèdia riem les gràcies dels experts en l’escopinada, no hi haurà res a fer.

I tot això dit des de l’admiració al bon art de la provocació, que és el que exercien des d’un Dalí fins a un D’Ors, passant per un Bohigas, per posar casos ben diferents. Es pot anar a la contra, però s’ha de tenir gràcia per fer-ho sense ofendre. El fracàs del Boadella és que va acabar caient en l’exabrupte agre i gratuït. Per provocar amb elegància cal tenir classe, enginy, coneixement de causa i, sobretot, humanitat. I això és el que els manca a aquesta colla d’eterns adolescents envellits i envilits que, des d’un elitisme ridícul, aspiren a guiar-nos... cap al seu infern particular.