I les coses essencials, qui les diu?

Quan va ser que vam començar a perdre? Fa molt temps. En fa tant que ja no en som conscients. No parlo de cap guerra, de cap derrota política, de cap país, de cap partit. Parlo de les idees, de la manera d’entendre el món, de com vivim. En algun moment llunyà i imprecís vam deixar de banda algunes coses essencials, vam caure de quatre potes en la reducció de les nostres vides a l’aparença de felicitat, a la comoditat de no mirar ni pensar més enllà del dia a dia concret. Parlo d’ideologia, de religió, d’educació, d’economia. Parlo d’idees. Consumeixo, doncs existeixo. Sóc el que tinc. L’horitzó és un cotxe, unes vacances, el millor mòbil, anar a bons restaurants, estar a l’última de totes les novetats digitals i carnals. En el millor dels casos ens hem convertit en esnobs. I en amics dels amics i en família, esclar. I gràcies.

I la solidaritat? N’hi ha molta, em direu. Ara ve Nadal i ens entrarà la mala consciència: recollirem menjar per al Banc dels Aliments, ens emocionarem amb La Marató de TV3, recordarem la vergonya dels refugiats... Solidaritat! Sí, i tant. Abans en deien caritat. I seguirem endollats a la nostra manca d’horitzons, seguirem pensant que cal canviar les coses però que no em toquin el meu petit corral. Que comenci un altre. ¿Estem disposats a renunciar a res? I sobretot: ¿estem disposats a pensar i actuar en conseqüència? Costa molt perquè en algun moment vam començar a perdre el rumb, a renunciar al sentit de tot plegat.

Penseu en els vostres fills, en els nois i noies que pugen, els que avui dibuixen l’ARA. Què pensen i en què pensen? Quines són les seves il·lusions, els seus valors, els seus hàbits? Em temo que s’assemblen massa a nosaltres: una bona pantalla, el Barça, un viatge fabulós, una feina ben pagada. Viuen connectats a un món i una felicitat insostenibles i insubstancials. A força de protegir-los, els evitem comprometre’s en alguna cosa més que ells mateixos. A tot estirar els reclamem esforç, però per a què? No volem passar per sermonejadors. Ningú explicita les coses importants que estan bé i les coses òbvies que estan malament. Moral? Deures i obligacions? Ètica? Queda millor l’escepticisme, per no dir el cinisme. Fa més modern impartir consells de compra, de vacances. En això tots som uns experts. Que no ens falti de res.

Ara diré una heretgia: trobo a faltar els sermons dels capellans progres de la meva joventut. El pare Llimona, per exemple. Trobo a faltar els debats ideològics -suposo que d’un marxisme de manual i un catalanisme sentimental- que fèiem amb els monitors de l’esplai. Trobo a faltar les lliçons del professor d’ètica de l’escola, i els recessos -així en dèiem- al Miracle. Trobo a faltar les xerrades del pare per arreglar el món. Trobo a faltar aquells programes de TVE interminables de La clave de Balbín on, els divendres a la nit, homes savis -sí, tot eren homes- conversaven fins a altes hores de la matinada sobre el bé i el mal.

Em direu que tenim la il·lusió de la independència de Catalunya. Sí, molts la tenim. I és una il·lusió que va acompanyada d’una esperança de canvi, de regeneració, d’un replantejament de moltes coses. Em direu, també, que hi ha molts moviments de base per canviar la societat, per frenar el canvi climàtic, per combatre les desigualtats, per retornar el sentit a la democràcia i el prestigi a la cosa pública. D’acord, és veritat. Hi ha molta gent inquieta que es mou, que pensa i que actua. Però així i tot penso que alguna cosa hem perdut, que l’aire general està viciat, que impera un pensament soterrat que juga a la contra. Digueu-ne consumisme. O materialisme. O capitalisme. O presentisme. O egoisme. O com vulgueu. Però hauríem de començar a dir tots, més alt i més fort, les coses essencials.