I AQUÍ
Misc 09/08/2013

La condició fluctuant de Catalunya

i
Ignasi Aragay
1 min

ENS COSTA reconèixer plenament la nostra condició humana mortal, fluctuant i alhora genèticament condicionada. Ja fa un segle llarg que sabem que venim dels micos, però ens resistim a treure'n totes les conseqüències. Fa unes quantes dècades que hem après que som en aquest món per donar continuïtat als gens i l'ADN: menys per a nosaltres mateixos, la nostra individualitat té una importància relativa, minúscula. Som poca cosa. Tant és així que, en realitat, ens coneixem poc. Quan ens mirem al mirall, el que veiem no es correspon a la imatge del cos que tenim al cervell, sovint idealitzada. Amb la condició humana passa el mateix: el nostre cervell i el nostre cor estan modelats religiosament, un pes generacional que contradiu el mirall net i asèptic de la ciència. Però també genèticament, un pes que s'imposa a la nostra lliure individualitat. El xoc és irresoluble. Sempre hi haurà un desfasament entre què creiem ser, què aspirem a ser i què som. La condició humana és la gestió d'aquesta distància.

Amb la condició nacional passa una mica el mateix. Ens costa assumir plenament tant la seva realitat canviant com la seva continuïtat històrica. A uns els costa més una cosa i als altres l'altra. La incapacitat endèmica d'Espanya de gestionar aquest joc de contrastos l'està portant a un cul-de-sac. Catalunya, en canvi, sembla haver trobat finalment el punt dolç entre la cadena de l'ADN col·lectiu i l'atreviment de mirar-se al mirall i veure's i assumir-se diferent, fluctuant.

stats