31/03/2013

Tot allò que no som

3 min

La realitat es pot definir per afirmació o per negació. Hi ha negacions, però, que són eufemístiques. La categoria de no imputat , que els darrers temps ha anat agafant carta de naturalesa, n'és una. Paradoxalment, correspon a algú que té molts punts per acabar sent imputat per la justícia, algú situat al passadís de la mala fama mediàtica. Aviat acabarà sortint més a compte una imputació ràpida que la lenta tortura del no imputat, que és una mena de preempestat. No és que hàgim de sentir-ne compassió, és que com a imputat ell i tots hi sortiríem guanyant.

Hi ha altres categories construïdes des de la negació, però menys negatives. Tenim, per exemple, la dels no consumats . Fa referència a tots aquells éssers sotmesos a passions, posem per cas les amoroses, mai del tot satisfetes. Els trobadors provençals, pares de la poesia occidental, eren mestres en aquest art: trobaven un estrany plaer, incomprensible per a nosaltres -homes i dones del segle XXI avesats als plaers materials, físics-, a no arribar mai a gaudir dels favors de l'estimada. I, ves per on, en aquest exercici atenyien la seva perfecció espiritual.

Però això de la no consumació no només és un afer antic i individual. També pot aplicar-se a les col·lectivitats polítiques modernes: Catalunya, sense anar més lluny, és l'exemple perfecte de país no consumat . És una realitat inacabada. Som, doncs, una mica com aquells poetes provençals dels segles XII i XIII, però a diferència d'ells la nostra recerca sempre frustrada ens produeix una dolorosa insatisfacció, una insana tendència al victimisme que sembla, tanmateix, que ara comencem a superar per la via de consumar, finalment, l'acte: el nostre estat propi. A veure com acaba aquesta apassionada història. ¿Aconseguirem negar la nostra secular condició negativa de no consumats ?

Una tercera categoria és la dels no adults . Aquí, de nou, hi torna a haver una certa càrrega eufemística. Conformen una massa social ingent, que ha anat creixent durant la segona meitat del segle XX, a mesura que es consolidava la idea de la joventut com a ideal i com a paradigma per a totes les edats. Potser la crisi trencarà aquest miratge bastit amb el ciment tou de la cirurgia estètica, la publicitat de juvenil construcció massiva, el vell carpe diem i la laica ocultació de la mort. Però, de moment, els no adults són majoria: són falsos joves de més de 40 anys que corren maratons, pugen muntanyes, es tiren en paracaigudes, viatgen compulsivament i -perdoneu per la cursilada- viuen al límit. Si mireu fotografies dels anys trenta del segle XX, veureu pintors, polítics i empresaris de renom que lluïen ostentoses barbes blanques i elegants vestits negres. Eren adults i exercien com a tals. Avui, sobretot fora d'hores d'oficina, aquesta mena de senyors, i també les senyores, vesteixen texans i aspiren a fer més o menys el mateix que els seus fills.

Els no lectors . Aquest col·lectiu sempre ha sigut majoritari. Si per no lectors entenem persones que no llegeixen llibres, ho continua sent. Si, en canvi, som una mica més laxos, hem de constatar que gent de totes les edats i condicions es passa el dia llegint (i escrivint) a través del mòbil. Tenim, per tant, uns nous no lectors que llegeixen molt, encara que sigui de manera sincopada, veloç i fragmentària. En aquest cas la negació és, també, enganyosa.

Acabem amb un últim subjecte fet per negació, aquest sí que perfectament real i fefaent: els no ciutadans , els que no tenen papers i per tant no tenen drets i per tant són ciutadans de segona. Són molts. Al metro, en hora punta, són una aclaparadora majoria. ¿Us imagineu un país consumat, d'adults lectors i ciutadans tots de primera, inclosos els imputats?

stats