Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Ungaretti i l'altra cara de la felicitat

Essencial, pura i formal, així és la poesia de Giuseppe Ungaretti (1888-1970), a qui alguns encara recorden com un venerable bondadós, barba blanca, bastó i somrís. En la primera maduresa, va arribar El dolor , traduït per Lluís Servera a la col·lecció Jardins de Samarcanda (Cafè Central - Eumo), que inclou també la versió italiana. És un dels cims d'Ungaretti, nascut de la pèrdua del seu fill Antonietto, mort als 9 anys al Brasil, i del desastre de la Segona Guerra Mundial, un fort xoc per a ell, que ja havia lluitat a la Gran Guerra. Va aparèixer el 1947 i, segons l'autor: "És el llibre que més estim, el llibre que he escrit en els anys horribles, amb un nus a la gola. Si en parlàs em semblaria esser impúdic. Aquell dolor no acabarà mai d'afligir-me".

El volum comença amb una altra pèrdua, dos anys anterior a la del fill, la del germà: "Tot ho he perdut de la infantesa / i no podré mai més / desmemoriejar-me en un crit". Després ve la buidor per l'Antonietto: "Com pot ser que jo resisteixi a tanta nit?" "I t'estim, t'estim, i és un continu esquinçament!..." Malgrat l'angoixa que l'oprimeix, una llum: "Fa bonança i potser passaràs per aquí a prop / dient: "Que aquest sol i tant espai et calmin. En el vent pur pots sentir / caminar el temps i la meva veu. / En mi a poc a poc he recollit i tancat / la muda empenta de la teva esperança. / Són per a tu l'albada i l'intacte dia".

Retornat del Brasil, a la Roma ocupada, Ungaretti busca el seu refugi: "Fes que, en el suspès paisatge, jo pugui / tornar a pronunciar paraules ingènues". I troba: "...ara que la innocència / reclama almenys un eco, / i gemega també en el cor més endurit; / ara que són debades els altres crits; / ara hi veig clar en la nit trista". "Somni, crit, miracle trencador, / llavor d'amor en la humana nit, / esperança, flor, cant, / s'esdevindrà ara que la cendra prevalgui?" I finalment queden els records, "aquest reiterat i inútil escolament / de l'arena que es mou / sense pesar damunt l'arena, / ressons breus continuats, / sense veu, ressons dels adéus / per minuts que semblaren feliços...".

Des de la sobrietat i la precisió, Ungaretti ens commou. El seu dolor és el de tots, tan infinit, tan arrelat al cor, tan íntimament lligat a la necessitat de supervivència. És un dolor fons, antic, sedimentat, sense vençuts ni vencedors. Un mirall, l'altra cara inevitable de la felicitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF