01/10/2016

Scaramouche Puigdemont

3 min

Dagoll Dagom hi torna. Bozzo en estat pur, color d’atzur. No sóc daltònic: ho dic pels borbònics. Acaben d’estrenar al Paral·lel el melodrama musical de l’Scaramouche rebel. Situat a la França dels Borbons a les portes de la Revolució de revolucions, fa picades d’ullet, esclar, al nostre domèstic alçament, pacífic i rabent. La justícia contra la llei (ves per on) és l’obra de l’il·lustrat Dégeon, empresonat i pare de Scaramouche, el còmic emmascarat que s’infiltra arreu, abranda la gent i posa la por, amb astúcia, al braç noble amb l’ajut de floret i poble. ¿Però qui és Scaramouche? És un? Són dos? Som tots? Aquí molts ja ens hem tret la màscara, oi, senyors?

Es diu que quan a Maria Antonieta li van fer notar que el poble no tenia pa, va respondre, alegre i despreocupada: “Doncs que mengin pastissos!” El seu, ai!, no va ser un final feliç d’anissos. Si ara les entitats del tercer sector no reben la subvenció, doncs que mengin pastissos!, respon Montoro. I així, altivament, des de la cort madrilenya alimenten revoltes a la irredempta perifèria.

Potser ara ho arreglarem una mica (o ara o mai!) amb uns pressupostos més expansius, si els emmascarats de la CUP s’hi avenen, jolius. De moment li han fet confiança a l’Scaramouche Puigdemont, que no du màscara però quasi, amb aquesta seva cabellera de camuflatge. El melodrama català avança, amb víctimes, herois, riallades i ensopegades. Que no hi falti l’humor! La víctima Mas, abatut per propis i estranys, era dijous a la platea del Victòria, companys. Fins i tot es va posar la màscara de Scaramouche. En tinc, ben guardada, la prova fotografiada. I fa uns dies un còmic de debò, amb perruca borbònica i nas de pallasso rodó, arengava les masses al carrer... ai, contra el pregoner del poble! Quin embolic ens vam fer. Ja ho tenen, això, les revolucions. Però enfants de la patrie, allons!

Mireu, si no, quina una els passa a la cort socialista. Com que no en tenien prou, de problemes, han muntat una guerra civil amb dos reietons de diferents menes: el jovenet i clenxinat Sánchez, valent i temerari aprenent de Scaramouche, contra la senyoreta Díaz, tan emotiva ella, tan sibil·lina i emmascarada. El noi els ha sortit rebel, no entén, pobrissó, qui mana de debò. No us estranyi que al final el facin passar per català i traïdor. I l’andalusa acabarà com l’heroïna d’un partit de saló. Els soferts espanyols es quedaran a les mans, per molts anys, de Rajoy amo i senyor. I amb l’Iglesias... ¿fent de bufó, de plató en plató?

Referèndum o referèndum. Confiança o confiança. Ara mateix, aquest és l’únic equilibri possible a la balança. Només hi falten els comuns. O, si no, digueu-me: ¿com uns ciutadans tan justiciers poden quedar al marge d’aquest nostre estimat merder? Sí, senyors, ara és el moment. ¿Que no ho veiem tots que els altres estan tan malament? No només els espanyols, també els catanyols. Els Ciutadans, tan valents abans, han quedat plomats a Galícia i el País Basc, després d’una rifa d’aliances fallides que els ha deixat ben desemmascarats: Rivera i Arrimadas ja no van, de reformistes, disfressats. L’Albiol, tot ell una exageració, es desactiva sol. I pel que fa a l’Iceta, s’ha quedat sense el seu profeta: ja no té qui l’alliberi de Rajoy. El federalisme, noi, ha tornat a morir abans de néixer. Visca el federalisme, què coi!

En fi, tenim un any de coll. O ens en sortim, o ens el tallen a tots. Ja ho tenen això les revolucions. Sí: Scaramouche som tots. Cadascú amb la seva màscara que amaga un ideal... i, alerta!, també un animal, a voltes còmic i a voltes dels que fan mal. Ens en sortirem? Només ho sabrem si ho provem. Això sí, amb mà esquerra i amb mà dreta, que aquí no hi sobra ni el nebot ni la tieta.

stats