SANT JORDI ÉS UNA festa tan bèstia, tan rodona, tan ritual, que sembla sempre igual. Però no ho és, ni de bon tros. Rere el gest repetit, senzill i meravellós, de regalar la rosa i el llibre, de transformar un dia qualsevol en una cosa especial, d’envair els carrers cívicament, hi ha un univers de matisos amb els quals reinventem la diada cada any. Sant Jordi sempre guanya perquè des del 1927, quan va néixer, no para d’evolucionar sense perdre la seva condició essencial.
Van passar moltes dècades fins a tenir els petons al carrer dels joves enamorats que avui empaiten els fotògrafs dels diaris: són una aportació popular relativament moderna. Les llistes dels més venuts, amb tota la seva càrrega comercial i la inevitable arbitrarietat, tampoc fa tant que ens entretenen (i a més van mutant en funció de la tecnologia, els gustos i les polèmiques). La invasió dels mitjans de comunicació audiovisuals és de fa unes dècades: abans eren més discrets, menys protagonistes. I les firmes, quan van començar? I la caça del famós? I els descomptes al preu del llibre? I el pastís de Sant Jordi? I el pa amb les quatre barres de sobrassada? I la preeminència del llibre en català? I les estelades als balcons? I la cada cop menys subtil invasió de turistes?
Ha passat alguna cosa nova aquest 2014? Potser l’èxit de les dones. Entre els sis títols més venuts de ficció, a part del gran guanyador absent -l’avi Jonas Jonasson-, hi ha quatre dones: Care Santos i Marta Rojals en català, i Almudena Grandes i Isabel Allende en castellà. Si ja sabíem que el públic lector és més femení que masculí, ara comencem a saber que les autores saben connectar més amb els gustos literaris d’aquest públic. Ja veurem si la cosa va a més. I més coses que veurem. Segur que ara mateix algú ja comença a pensar-se’n una per al Sant Jordi que ve. Una festa imparable.
