14/01/2017

Res no és el que sembla i ningú no és perfecte

3 min

Fa uns dies, l’admirat Eduardo Mendoza, premiat amb el Cervantes, deia que “no és cap raresa que un català escrigui en castellà”. No ho és, certament. El que encara sí que és una raresa és que un català escrigui en català. Perquè malgrat la Renaixença, malgrat Pompeu Fabra, malgrat l’escola en català, malgrat l’independentisme, malgrat tot, l’escriptura i la lectura en català (i per descomptat també la parla) segueixen en una posició de preocupant debilitat, tant dins de Catalunya (i més a les Balears i el País Valencià) com sobretot a Espanya, on la incomprensió cap a la realitat lingüística catalana ha anat en augment. Es vol fer passar el català per hegemònic a Catalunya, i no és així, ni de bon tros. Ho és el castellà. Per tant, Eduardo Mendoza té tota la raó: és normal que un català escrigui en castellà, l’idioma que parlen i llegeixen la majoria de catalans.

Sigui en l’idioma que sigui, moltes paraules no són el que semblen. L’etimologia és una ciència apassionant i un pou sense fons de curiositats. A les dècades dels 70 i 80, un kumbaià era un jove ingenu, pacifista i creient que anava a l’esplai i cantava cançons a la vora del foc. L’origen de la paraula, però, té poc a veure amb això: és una contracció de l’anglès “ come by here ” dita pels negres nord-americans. Pronuncieu-ho ràpid, repetidament i cada cop més ràpid, amb accent d’allà i veureu com us surt kumbaià. “ Come by here, Déu meu!”, cantaven. Ho explica Xesco Boix en un disc de vinil, Festival folk, que conservo a casa. I bé, els negres dels EUA segueixen sent abans que res negres, segueixen patint un estigma racial. És una mica com si Déu els hagués abandonat o com si ells s’haguessin cansat de cridar-lo. També els ha fallat el déu Obama. Kumbaià!

Però Obama no tornarà. Ara ja tenim l’impresentable Donald Trump, un president que sembla qualsevol cosa menys un president. L’home que encapçala el país que se suposa far de la llibertat, en nom de la llibertat d’expressió fa callar els portaveus d’aquesta llibertat. Ja ho sé que els periodistes massa sovint hem pervertit la nostra responsabilitat amb impresentables frivolitats i connivències amb el poder, però la gravetat d’aquest gest de menyspreu és immensa. Trump és Chávez. Des del primer dia, és abús de poder i males maneres. Un poder democràtic té com a primera divisa preservar els drets dels febles i ser exemplar. En fi, abans de començar la seva història presidencial, Trump ja és un error de la Història. Si els Estats Units i el món, si les idees de democràcia i llibertat, aconsegueixen sortir indemnes de la seva presidència, ens podrem donar per satisfets.

Sempre ens quedarà el recurs de refugiar-nos en la nostra bombolla, de tancar-nos -com ha denunciat Obama en el seu comiat- en un món fet a mida de mitjans de comunicació que només ens diuen el que volem sentir, i d’amics de Facebook i seguidors de Twitter que ens riuen les gràcies. Però tampoc llavors res no serà el que ens sembla: ens enganyarem, tot se’ns farà més incomprensible, perdrem la capacitat d’entendre i dialogar, i per tant d’intentar canviar les coses. Perdrem la ironia, el gust per la descoberta, per la sorpresa i la diferència. No hi haurà més finals com aquell en què Jack Lemon es treu la perruca i confessa que és una dona, i Joe E. Brown li respon: “Bé, ningú no és perfecte”. Sí, els Estats Units ja no són el que eren i Trump, ai!, sembla exactament el que és.

Acabo amb un vers de Palau i Fabre, de qui aquest any celebrem el centenari del naixement. Un vers que, perquè no desesperem, gira l’argument i ens diu que som nosaltres els que tenim la llibertat interior de fer que res no sigui el que sembla: “Viure en el Somni és viure en el món”.

stats