Regeneració o caos
Els principals interessats que es produeixi una regeneració del sistema democràtic haurien de ser els qui ostenten i simbolitzen el poder: polítics i financers. En plena crisi, la lentitud amb què estan reaccionant sols serveix per engreixar la sospita general i per quedar, una vegada i una altra, en evidència davant l'acció de la justícia. L'única manera d'esvair l'ombra general és amb accions radicals. Només així es rehabilitaran i, cosa més important, tornaran la credibilitat a les institucions. Els italians, sempre tan plàstics, ens han plantat als nassos el dilema: o hi ha regeneració autèntica o vindrà un caos ingovernable. Aquest dilema afecta el projecte europeu i ens afecta a tots. També a Catalunya.
El president Mas va lligar ahir transició nacional amb regeneració democràtica. Està molt bé dir-ho, però ara toca fer-ho, i ràpid. El que més força li donaria seria actuar amb contundència al propi corral polític. Els moments històrics -incloses les transicions nacionals- no arriben per generació espontània o per regeneració retòrica. Arriben per la força dels fets. Mas ja se l'ha jugat una vegada fent el salt al sobiranisme. Ara se l'ha de jugar fent el salt al regeneracionisme.
L'eclosió del catalanisme polític a finals del segle XIX va produir-se lligat a la denúncia del corrupte sistema de la Restauració, una democràcia censitària amb liberals i conservadors repartint-se el pastís. En la mesura que el sobiranisme sigui vist com l'oportunitat per fer net, guanyarà. Si no, quedarà enfangat en la crisi de legitimitat del sistema. La transició nacional és, en essència, una exigència democràtica. Cal demostrar-ho caminant: Se hace camino al andar .
