Reforma o ruptura? (a Ada Colau)
Durant la Transició, el debat polític va ser entre reforma o ruptura. ¿Calia tallar d’arrel amb la dictadura o no tant? El territori més rupturista de l’Estat, amb el fet nacional i la fortalesa de les esquerres antifranquistes decantant la balança, era Catalunya. L’únic gest rupturista es va produir aquí: va ser el retorn del president Tarradellas, que si d’una banda nominalment va entroncar amb la legalitat republicana, de l’altra va servir per tallar les ales a l’hegemonia d’una oposició en aquell moment encara dominada pel PSUC. Val la pensa recordar aquella paradoxa ara que celebrem els quaranta anys del retorn del president que va mantenir viva la Generalitat a l’exili. En aquell joc de forces entre l’oposició democràtica i els hereus del dictador, Tarradellas, sortit del fons de la història, va ser una singular tercera via. Un republicà catalanista pragmàtic que es va apuntar a la monarquia.
Com és sabut, doncs, no hi va haver ruptura. El règim dictatorial va jugar hàbilment la carta de la monarquia per salvar els mobles, per evitar passar comptes, per mantenir càrrecs, per retenir la capacitat d’intimidació davant les ànsies de canvi al carrer. Els relleus a l’exèrcit i les forces de seguretat van ser lents i cosmètics, i el mateix a la justícia i a tantes institucions de l’Estat. En el cas català, la carta monàrquica va servir per moderar les ànsies d’autogovern i sobretot per foragitar el perill del dret a l’autodeterminació, l’autèntic tabú de llavors i d’ara. Es va legalitzar abans el Partit Comunista que ERC. Es va preferir el vell i singular Tarradellas als líders de l’oposició d’esquerres, al perill rojoseparatista.
Amb els anys hem vist com aquell transformisme lampedusià ens ha sortit molt car: s’ha consolidat la democràcia i l’autonomia, sí, però una democràcia d’una baixíssima qualitat i una autonomia vigilada, laminada. Espanya no va atrevir-se a tallar de debò amb el seu passat dictatorial -inclosa la cultura de corrupció, nepotisme i caciquisme- ni a pensar-se sense por com a realitat plurinacional. De Tarradellas es va passar al cafè per a tothom, un beuratge que s’ha demostrat indigest.
En aquella fi de règim, Catalunya, lligada al projecte de canvi amb sordina d’Espanya, no va aconseguir la ruptura. Ara tornem a estar davant la mateixa cruïlla. L’Espanya actual també assaja un canvi, però un canvi que s’està demostrant lent i molt limitat: la dreta hereva del franquisme (PP) segueix sent majoritària i domina els ressorts de l’Estat. La monarquia ha perdut l’audàcia i autonomia que va demostrar fa quaranta anys. L’esquerra hereva de la Transició (PSOE) aposta, com aleshores, per una evolució light. La nova dreta reformista (Cs) és filla de l’anticatalanisme. I la nova esquerra plurinacional (Podem), sense aliats a la vista, està lluny d’aconseguir un canvi d’hegemonia.
Davant aquest panorama d’una Espanya encallada, on no només cap mena de ruptura amb el règim de la Transició sembla possible, sinó que fins i tot costa de veure que s’avanci per una via reformista, què ha de fer Catalunya? ¿Ha de renunciar a la potència rupturista de l’independentisme per lligar-se a una incerta reforma espanyola? Aquesta és la pregunta clau, especialment per a Colau i els comuns. ¿Creuen realment que el marc espanyol, tan conservadorament travat, afavorirà les seves ànsies de transformació social? ¿No pensen que hi ha una oportunitat més gran de canvi real participant en la gestació d’un nou estat català? I, finalment, ¿no tenen por de ser utilitzats per l’Estat, com d’alguna manera li va passar a Tarradellas, per avortar la força rupturista catalana? ¿Com pensen passar a la història d’aquesta Transició catalana? ¿Com un fre o com a partícips?
