Referèndum i paella
Els catalans que no volen el referèndum ni la independència, que se senten tan espanyols com catalans o no se senten res, que abominen del nacionalisme d’aquí i d’allà i d’arreu, que si es fes un referèndum pactat els semblaria bé però el de l’1-O creuen que és un nyap, tots aquests catalans són ciutadans perfectament respectables. Juan Marsé, Jordi Évole, Isabel Coixet, Javier Cercas... Gent amb talent. Demòcrates. I punt.
Si alguns d’ells se senten incòmodes, en minoria, és normal. Són una minoria. La majoria, que també està formada per persones demòcrates i igualment respectables, entre la qual també hi ha gent amb talent, ha pres l’opció política de fer un referèndum sí o sí, malgrat l’oposició rocosa de la classe política majoritària de l’estat espanyol. Vull dir amb això que, així com ningú no té dret des del sobiranisme a desqualificar els que se’n situen al marge, tampoc al revés: no s’hi val a rebaixar els catalans independentistes a un bloc homogeni d’alienats mentals, manipulats per un nacionalisme pervers i antidemocràtic, i tots els penjaments que com més s’acosta la data del referèndum més ditiràmbics es tornen.
Faríem bé tots plegats de calmar-nos una mica. Després de l’1-O, passi el que passi, el món no s’enfonsarà. Catalunya tampoc. Ni Espanya. Amics i amigues indepes i amics i amigues no indepes, això només és política! És important, sí, esclar. A alguns ens fa il·lusió i a d’altres us emprenya. Però tranquil·litat i bons aliments. Som gent civilitzada, oi? Els que vulguem votar l’1-O, fem-ho (si ens deixen, i si no també) i els que no vulgueu votar, no ho feu, i ja està. Després la política i la vida seguiran. Fins aleshores, no cal que ens demonitzem mútuament. ¿I si mirem de passar agradablement l’estiu?
La tendència a convertir el que no pensa com tu en una mena d’esperpent o de monstre, a caricaturitzar-lo i distorsionar-lo, és humana. És un mecanisme d’autoafirmació per negació de l’altre. Costa més fer l’esforç de ficar-se en la seva pell, d’entendre les seves raons i els seus sentiments, de ser empàtic, sense necessàriament estar-hi d’acord. La mala política tendeix al maniqueisme. Bons i dolents. Els nostres i els altres. En moments de tensió, això s’accentua. Intentem minimitzar-ho al màxim, sisplau. Recomano, a qui s’ho pugui permetre, un bon arròs sota una parra, si pot ser amb vistes al mar. Ja m’enteneu. Si cal, discutint educadament sobre el referèndum.
Des de l’independentisme, s’ha intentat sempre aquests anys de llançar missatges en positiu, inclusius, s’ha buscat reeditar la vella idea antifranquista d’un sol poble lluitant per la seva llibertat, per una societat millor per a tothom. Segurament no s’ha aconseguit del tot. Però deunidó. Les manifestacions pacífiques, cívicament immaculades, en són una bona mostra. A més, la pluralitat ideològica del moviment també l’ha obligat a la tolerància interna. Per desgràcia, sempre hi ha els que s’erigeixen en abanderats d’alguna puresa ideològica o nacional. Però, francament, crec que són poc representatius d’un moviment que, a través dels seus portaveus polítics i de la societat civil, ha estat altament respectuós, suposo que per una barreja de convenciment i estratègia (la necessitat de sumar més voluntats).
En fi, vagi com vagi la cosa d’aquí a l’1-O, s’agrairia que el respecte fos la norma. És demanar massa? Si superem aquest tràngol polític amb més racionalitat que passió, hi sortirem tots guanyant de cara al futur. Perquè passi el que passi, haurem de seguir vivint plegats. Si pot ser, com un sol poble en convivència amb Espanya (des de la independència o no) i integrat a Europa. Gràcies per endavant. A tots.
