Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Pere Navarro i la teoria de la crispació

PERE NAVARRO creu que Catalunya viu en un clima de crispació. Fins i tot insinua que rere la diada de Sant Jordi hi niava aquest any el germen perillós. Altres parlen de divisió. N’hi ha molts, en canvi, que veuen el país il·lusionat amb la perspectiva d’assolir un nou futur polític. I n’hi ha també molts que estan indignats amb la fràgil situació social i econòmica.

Què passa, doncs? Sens dubte existeix una sobreexitació política. Ja la voldrien a molts llocs. ¿No ens queixàvem de desafecció cap a la política? Doncs benvinguda l’ebullició sobiranista -i les seves rèpliques federalista, terceraviïsta o unionista- i benvinguda la mobilització per canviar el rumb d’un sistema que està deixant massa gent al marge.

Crispació? Francament, costa de veure-la. Amb tot el que hi ha en joc, amb el duríssim pols institucional, polític i mediàtic pel 9-N i amb un dramàtic 22,2% d’atur, és admirable com es manté el clima de pau social. No, jo no parlaria en cap cas de crispació, sinó d’un aprofundiment democràtic i participatiu. Estem immersos en un despertar cívic que intranquil·litza tant els qui neguen la possibilitat de votar un nou marc polític per a Catalunya com els qui els espanta la contestació contra l’ statu quo econòmic.

Pere Navarro, fora de joc en tots dos terrenys, amb el PSC en el moment més trist de la seva història, està tocat. I resulta que, per postres, una senyora li clava diumenge una lamentable plantofada en un acte privat. Capficat en el seu drama, ell hi veu l’espurna d’un gest universal de crispació. Entenc el que li passa pel cap. Psicològicament fins i tot podem arribar a veure lògica la seva associació. Però és un error polític d’enfocament voler convertir un rocambolesc i desgraciat acte aïllat en la prova deslegitimadora de la voluntat democràtica de canvi d’una part important de la societat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF