Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

El Papa i la 'vita mancante'

El poeta i premi Nobel T.S. Eliot resumeix la vida en menys d'un tuit. Ho fa en tres paraules que sumen vint-i-set caràcters, comptant espais: "Naixement, copulació i mort". Aquesta sintètica minicrònica exclou gent tan humana com l'expapa Benet XVI (no podem, però, generalitzar l'exclusió a tots els papes perquè com és sabut alguns van deixar una bona prole al darrere, començant pels nostres Borja).

Mentre que el naixement i la mort són de compliment obligat, si un vol pot passar per aquest món sense practicar la copulació, que per Eliot és l'acció per antonomàsia, la que millor defineix la nostra condició d'éssers que aspirem a una vida plena i digna. Però Ratzinger, i tants altres senyors de l'Església, passen per aquest món mutilant aquesta part nuclear de l'existència, un sacrifici difícil de fer i d'entendre per al comú dels mortals, inclòs T.S. Eliot. Potser per això, tot i estar molt influït pel cristianisme i ser traductor de la Bíblia a l'anglès, va acabar passant-se a l'anglicanisme. Eliot va ser, a més, l'alumne predilecte del filòsof Bertrand Russell, qui de jove ja havia abandonat la religiositat per abraçar per aquest ordre el racionalisme, el pacifisme, el socialisme i, sobretot i finalment, l'escepticisme. O sigui, que més enllà del "naixement, copulació i mort", Russell no creia en gaire més certeses.

El cert és que l'embolic amb la sede vacante que ha provocat la renúncia de Benet XVI no és sinó la punta de l'iceberg d'una institució que fa segles que és incapaç d'acceptar la copulació, és a dir, la vida en la seva plenitud, i que paradoxalment s'ha especialitzat a beneir l'inici i el final: el naixement i la mort. El seu problema no és de sede vacante sinó de vita mancante .

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF