Orwell i la revolta de la classe mitjana
A mitjans del segle XX, qualsevol polític demòcrata digne del seu ofici, fos socialista, socialdemòcrata, democristià o fins i tot liberal, s'havia de preocupar -o havia de fer veure que es preocupava- per les classes populars, també dites subalternes . Eren els temps de l'apogeu de l'estat del benestar, el comunisme encara era una amenaça ideològica per a l'Occident capitalista i la Guerra Freda dominava l'escena mundial. Han passat dècades i la caiguda del Mur de Berlín, la globalització i l'emergència de les noves economies han convertit aquelles classes populars en un magma eufemístic anomenat classe mitjana . Ja no existeixen els obrers amb consciència proletària. Avui hi ha una gran massa de consumidors que fa anys que estan perdent sou i feina. La classe mitjana actual comença a adonar-se que acabarà vivint pitjor que les classes populars de fa mig segle, i sobretot se sent espantada, insegura. Diguem-ho d'una altra manera: els joves saben que no podran progressar com els seus pares i avis.
La constatació d'aquest declivi és el que està donant ales als moviments cívics de protesta, que ja no s'estructuren tant en l'eix ideològic com a partir de problemes concrets: Ada Colau i la lluita contra els desnonaments en són l'últim exemple. El moviment del 15-M era la suma amalgamada de moltes protestes i malestars concrets, amb un ciment ideològic tou on convergien des de velles fórmules marxistes fins a l'ecologisme, passant per altres propostes d'última fornada. La classe mitjana, insegura en la seva davallada, s'ha apuntat a aquests moviments o els veu amb simpatia, com també ha fet seva -en aquest cas amb més implicació, perquè hi ha un bagatge històric- la reclamació de l'estat propi promoguda inicialment fora dels partits polítics.
El president nord-americà, Barack Obama, acaba d'encetar la seva segona legislatura amb un programa dedicat a reflotar aquesta immensa classe mitjana en perill: increment del salari mínim, més llocs de treball ben pagats, accés a una bona educació... Sap que seria letal deixar que se segueixi aprimant el tronc central sobre el qual descansen les societats occidentals tal com s'han construït al llarg del segle XX, superant els perills dels totalitarismes de dreta i esquerra. Obama ho té clar: sense classe mitjana no hi ha democràcia ni economia de mercat que funcioni. Davant d'això, el dèficit és un problema tècnic secundari.
George Orwell va ser un gran defensor del sentit comú i la decència moral de les persones corrents. Segons la seva visió, les classes populars d'antany o la classe mitjana actual estarien assentades damunt una "dignitat ordinària" (la common decency ), aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, un sentit moral espontani fet de solidaritat i d'ajuda mútua. Seria, per entendre'ns, l'altra cara de la moneda de la indecència pública que ara ens envaeix, però que ni de bont tros és una novetat. Orwell no queia en la idealització de la gent comuna, però hi detectava una resistència epidèrmica a tota forma d'injustícia. Ho analitza molt bé el francès Bruce Bégout a l'assaig De la decència ordinària (Ed. 1984).
Ni l'Orwell més revolucionari no volia que el fessin combregar amb rodes de molí ideològiques. Desconfiava de les grans idees tant com del poder. Només es refiava de la gent de baix. Si l'Orwell dels anys 30 va saber denunciar els totalitarismes, el d'avui faria front a la desfiguració de la democràcia i a l'enfonsament de la classe mitjana: "En tota societat, la gent senzilla ha de viure en certa manera contra l'ordre establert".
