Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

No coneixeu Nadejda Mandelstam?

Nadejda Mandelstam (1899-1980) va ser la vídua més fidel de la poesia russa. Joseph Brodsky la recordava, un any després de la seva mort, com una dona "petita, prima i cada cop més pansida" que no posseïa gairebé res: ni mobles, ni objectes d'art, ni llibres. La seva gran propietat, el seu tresor, era la memòria de la vida i l'obra del seu marit, Ossip Mandelstam, represaliat per Stalin per haver-li dedicat el 1933 un poema que acaba amb aquests versos: "Car li són les condemnes a mort una festa, / i així va inflant el pit l'home d'Ossètia". Va ser desterrat en un remot exili interior sota el control asfixiant de la Lubianka -serveis de seguretat-, que el portaria a cometre dos intents de suïcidi. No tenia ànima ni de polític ni de revolucionari ni de conspirador. "Era un home sincer, incapaç de jugar amb astúcia... i del que en podríem dir habilitat per mentir, no en tenia gens ni mica", escriu la Nadejda. Enviat finalment al gulag siberià, va morir el 1938 en un camp.

A la Nadejda, després de malviure durant dècades en llogarets aïllats, rellogada en minúscules habitacions, sempre fugint, el 1956 li va ser permès tornar a Moscou. I als 65 anys es va posar a escriure unes detallistes memòries que primer es van publicar als Estats Units, el 1970. Ara ens arriben de la mà de Quaderns Crema, traduïdes per Jaume Creus.

Construïdes des de la intimitat d'una supervivent convençuda que "el silenci és un veritable crim contra la humanitat" i tot i descriure una atmosfera opressiva de por, delació i tortures, aquest monument de la Nadejda no cau en la denúncia plana ni tètrica. Al contrari: manté sempre una intensitat poètica (hi batega l'esperit de l'Ossip), una lucidesa tràgica, una duresa commovedora, com quan ell li diu: "Per què se t'ha ficat al cap que has de ser feliç?", una frase que sempre més l'ajudaria a tirar endavant. O quan ella confessa: "En la meva dilatada vida he tingut moltes vegades la sensació que havíem arribat al límit i que ben aviat es produiria allò que en dèiem «una millora». Ningú no vol renunciar a les pròpies il·lusions".

Ara que Putin flirteja amb la rehabilitació de Stalin, és més oportú que mai recuperar la veu dels Madelstam, víctimes d'un règim totalitari i assassí, un règim que va canviar la paraula consciència primer per sentit de classe i després per interès d'estat .

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF