L’honestedat política de Francesc Casares
BarcelonaAmb la mort de Francesc Casares, ahir als 88 anys, ens deixa una persona entranyable, un emblemàtic advocat de l’antifranquisme i un polític socialista i catalanista que es va mantenir sempre en una influent segona fila, com a home de consens: “L'aurea mediocritas ha estat potser la clau de la meva personalitat i el veritable desig de la meva vida”. Va renunciar, per exemple, a ser el primer alcaldable socialista per Barcelona en les eleccions del 1979, una proposta que li havia fet el seu amic Joan Reventós, amb qui havia compartit presó el 1958. Tots dos provenien del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Cunyat de Miquel Roca (CDC) i Anton Cañellas (UDC i després UCD), Casares estava casat amb Carme Roca, mestra de Virtèlia, amb qui va tenir cinc fills, un dels quals Toni Casares, director de la Sala Beckett.
Al seu despatx d’advocat laboralista, inicialment a Sabadell i després al xamfrà de l’Eixample barceloní Casp-Bailèn -fins no fa tant encara te’l podies trobar pel barri-, s’hi van formar des de José A. González Casanova fins a J. Ignacio Urenda, Francesc Sanuy i Isidre Molas, entre d’altres.
Diputat al Parlament pel PSC entre el 1980 i el 1988, va formar part del corrent Esquerra Socialista dins del partit. Tenia la Creu de Sant Jordi i era president honorífic de l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. El 2006 va publicar unes delicioses memòries dels seus anys de joventut, com a fill d’una família de classe mitja republicana i catalanista, crescut en un ambient noucentista. L’Avenç acaba de treure el segon volum de memòries, Compromís amb la justícia (1958-1978). El funeral serà avui a les 13.00h, al tanatori de Sant Gervasi.
