09/04/2011

Jugant amb un oficial de l'exèrcit espanyol

1 min

¿Ha sortit vostè mai al carrer a empaitar ciutadans, a demanar una firma per una campanya, a vendre un número de la rifa per finançar alguna causa justa? A Catalunya, país amb una notable densitat associativa, qui més qui menys ho hem practicat alguna vegada. És un exercici dur i gratificant. Entens les febleses de la gent, incloses les pròpies: de la desconfiança cap al desconegut a la soledat de molts. Fa uns dies em vaig trobar alegrement demanant a la gent que participés a la consulta del 10-A: "Vol exercir el seu dret a vot? Pot votar , no o en blanc".

Em vaig trobar amb dos prototips i algunes excepcions. En un grup, el més nombrós, hi ha els qui de cop s'han quedat sords o mostren una peculiar obsessió a comptar rajoles a ritme decidit. Tenen tanta por com pressa. I hi ha, després, els que tenen ganes de fer-la petar, alguns dels quals acaben exercint el gest de dipositar la papereta. Són més educats que convençuts. Però el més divertit, esclar, sempre són les excepcions.

En la meva tasca voluntariosa en vaig ensopegar algunes. La més brillant va venir en aconseguir aturar el pas ferm d'un home ja gran, gabardina caqui, una esclarissada mata de fi cabell blaquinós allisat enrere, ulls espurnejants. "Que vol votar, senyor?". " Soy oficial del ejército español ". "Però també deu ser demòcrata, oi?" " Sí, pero no entro en este juego: España una ". El vaig acomiadar educadament i vaig seguir jugant a la democràcia, un joc prou entretingut i del tot inofensiu.

stats