02/03/2011

"He retratat els homes amb poder quan abaixen la guàrdia"

3 min
Rafel Nadal coneix la premsa per dins i el poder de prop .

Rafel Nadal (Girona, 1954) ha passat per tots els diaris més venuts a Catalunya: Avui , El Punt , El País , El Periódico -director del 2006 al 2009- i La Vanguardia, en el qual actualment col·labora. També ha assessorat l'ARA en la seva arrencada.

Si la transversalitat perdiodística té un nom, és Rafel Nadal, que ara publica Els mandarins (ed. L'Arquer), retrats mínims de la classe dirigent.

El llibre arrenca amb l'editorial conjunta dels diaris catalans La dignitat de Catalunya , que va propiciar la seva marxa d' El Periódico .

Sí. L'editorial va sortir de manera natural, com una cosa bastant conjunta dels directors.

Sense interferències polítiques?

Cap ni una. El que em va sorprendre va ser la reacció popular favorable i, en canvi, la fredor que vaig trobar a El Periódico , sobretot per part de l'empresa, i en especial quan des de Madrid hi va haver una reacció molt forta en contra, amb atacs personals per part d'algunes emissores i diaris. Em van deixar molt sol.

I es va posar a escriure.

Sí, em vaig adonar que tenia un llibre al cap: històries que sovint he explicat i que vaig posar sobre el paper, escrivint compulsivament. De fet, ja en tinc una segona part feta, que provisionalment es diu Periodistes , amb 25 o 30 retrats i escenes. I també un text de records familiars: porto un any a casa escrivint, amb una certa disciplina només trencada pels articles i les tertúlies.

Té al calaix un llibre sobre la nissaga dels Nadal?

Estic escrivint un retrat literari en primera persona d'una petita burgesia de comarques que ha desaparegut de manera natural perquè s'ha autodiluït en les classes mitjanes. Ho veig amb una certa nostàlgia, però ha estat a fi de bé.

Va tenir una infància feliç?

Amb 8 anys, un bon dia la mare em va deixar a l'internat del Collell, em va ensenyar a fer el llit i va desaparèixer. Jo només baixava a Girona per les vacances de Setmana Santa i de Nadal. Allò era disciplina anglesa, mans enrere, fila índia, silenci, missa diària, tancats a l'habitació cada vespre. Però en canvi, 300 companys: futbol, jocs... Van ser cinc anys d'internat, del 1964 al 1968-69. Era dur, però en tinc un bon record. El que té la disciplina és que aprens a combatre-la. I després també explico la família d'onze germans a la Girona grisa de la postguerra, els estius a la Fosca...

De moment, però, Els mandarins .

A través de petits instants, intento fer un mosaic del món dels mandarins. No els jutjo. Els retrato en instants en què abaixen la guàrdia.

Comença amb Pujol.

Explico que ell dubta sobre si passarà a la posteritat. Pujol no té uns Jocs Olímpics com Maragall o una piràmide del Louvre com Mitterrand. Té l'esperança del conjunt de la seva obra, com Prat de la Riba, però això passa pocs cops.

Després ve el Maragall que desitja morir estirat al camp.

És un home que va sempre fins al límit, gairebé fins a la frivolitat i la superficialitat. I quan t'hi enfades, acabes veient que en realitat rere la màscara hi ha profunditat. Això és el que el fa tan seductor tot i que sembla que s'enrigui de tot. Al llibre sembla que s'enrigui de la seva mort i de la reacció sentimental dels altres respecte d'ella.

Montilla, silenciós, sembla un personatge absurd de Pere Calders.

Com a secretari del PSC, era mig monjo de Montserrat mig Beria, la mà dreta de Stalin. Feia por i els seus silencis agafaven una força tremenda, era el poder del comissari. Però un cop en el lideratge del país, els silencis són més significatius.

Zapatero i Rajoy fan un mal paper.

Amb Zapatero haig de reconèixer una gran decepció. Arriba en un moment que no sabies si era Bambi o Bambi d'acer, però no m'esperava que fos un home sense ànima. I Rajoy és un home que et sorprèn pel tarannà, perquè no es correspon gens amb el que surt als mitjans, però en canvi tens la sensació que podria estar pefectament de registrador jugant al dòmino i seguint el final d'etapa del Tour.

Pepe Zaragoza.

Es crea un personatge més terrible del que és en realitat perquè sap que és l'única manera de manar realment. I quan entres en la persona, descobreixes les virtuts i debilitats que tenim tots i tens la sensació que ell no viu bé aquesta contradicció.

L'astut Rubalcaba.

Impressiona. És el poder de veritat.

També Prenafeta coneix el poder.

Era molt conscient, del poder, el teoritzava i l'explicava bé. Per això encara se'm va fer més estrany veure'l involucrat en segons quins afers.

I Javier De la Rosa, de qui recupera l'única entrevista que li han censurat: va ser a El País .

Sí, suposo que ell devia fer una telefonada. Em serveix per reflexionar sobre el periodisme, la nostra responsabilitat, la nostra manca de valentia o de feina per investigar.

És així com veu el periodisme?

No. Avui és més professional i preparat que fa trenta anys. Si no fos per la crisi, la premsa d'ara seria encara molt millor.

stats