Estructures teatrals d'estat o estructures d'estat teatral?
¿El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i l'Institut del Teatre què són: estructures teatrals d'estat o estructures d'un estat teatral? No és el mateix. Van néixer amb la vocació de ser el primer i poden acabar sent el segon, una simple tramoia, un decorat inútil.
Sergi Belbel s'acomiadarà aquest any de la direcció del TNC amb una retallada que mai s'hauria imaginat i que farà història; més concretament, farà recular la història, un viatge en el temps. Tristes meravelles, les d'aquest país. El TNC fa marxa enrere, s'empetiteix, redueix la seva ambició. La Sala Tallers, on el novembre del 1996 es va inaugurar el TNC amb l' Àngels a Amèrica de Flotats, quedarà tancada i barrada com a mínim durant dos anys. La carcassa inventada per Ricardo Bofill serà més carcassa que mai. I els joves autors que s'hi han foguejat durant anys no tindran on caure morts. El teatre públic català deixarà de fer una de les funcions per a la qual va ser creat, la de donar a conèixer noves veus, la de garantir la "santíssima continuïtat", que deia Eugeni d'Ors.
L'Institut del Teatre és una estructura d'estat més antiga, forjada el 1913 per Adrià Gual i Enric Prat de la Riba. Era l'època que el Noucentisme, amb D'Ors com a ideòleg, començava a posar els fonaments d'un futur estat: escoles, biblioteques, centres de formació especialitzada, Institut d'Estudis Catalans, Institut del Teatre... Els noucentistes no eren de foguerada ni d'aparador. Es van proposar aixecar el país pedra a pedra, dotant-lo de bones bases culturals, gràcies a les quals després Catalunya va poder sobreviure a dues dictadures.
Aquesta setmana Jordi Coca, encarregat de coordinar els actes de celebració del centenari de l'Institut del Teatre, m'explicava que quan el 1988 va assumir-ne la direcció, el primer que va fer va ser anar a veure el president de la Generalitat, Jordi Pujol. La idea de Coca era que l'Institut, com a estructura d'estat, havia de passar de mans de la Diputació de Barcelona a les del Govern. "Teniu raó, Coca. Però ara no pot ser. A mi el que m'interessa ara és la policia", li va respondre Pujol. D'això ja fa un quart de segle, aviat està dit. A l'Institut del Teatre no li ha anat pas malament, és cert. Té unes magnífiques instal·lacions i ha fet molta feina. Celebrarà el centenari amb austeritat, a l'antiga: amb congressos, jornades d'estudi, exposicions itinerants, editant llibres... Coses que queden. Però l'Institut malauradament no és percebut per la gent ni valorat pel Govern com a estructura d'estat. I, sobretot, el més preocupant és que els seus alumnes actuals, quan acabin, es trobaran amb un panorama professional desolador.
Si seguim aquest camí, el dia que arribem a l'estat propi tindrem unes magnífiques estructures d'estat... buides. Les nostres institucions, forjades a empentes i rodolons al llarg d'un segle, hauran quedat tocades i mig enfonsades. L'ofec a què l'Estat fa temps que sotmet la Generalitat, i que com més avanci el procés sobiranista més letal serà, no sé si assolirà l'objectiu de frustrar la voluntat popular, però està fent molt de mal. En el terreny de la cultura, la dieta d'aprimament pot malmetre de manera irreversible la salut de la criatura.
Aquest article parla de teatre, però hauria pogut fer-ho de música, llibres o cinema, i el final no hauria variat gaire. El deucentista Mascarell ho sap prou bé. ¿Ho sap algú més? ¿N'és conscient Mas-Colell? I el president Mas? ¿S'adonen que corre perill la feinada d'un segle?
