"Diuen que en la guerra tot s'hi val"
Maria Dolors Godoy Rotllens va néixer a Figueres avui fa exactament 84 anys. Va ser alcaldessa de Cassà de la Selva el 1979, la primera de la democràcia. Mare de cinc fills, és diplomada en teologia i parla esperanto. I acaba de publicar el llibre Roselles vermelles. Un testimoni de la Batalla de l'Ebre (Edicions Celobert), una obra amb què treu de l'oblit la veu del seu germà gran, Carles -a la foto, al costat del pare-, autor d'un dietari inèdit escrit durant la contesa fratricida, abans de perdre la vida al front un 19 d'agost del 1939. Tenia 21 anys. Si hagués sobreviscut i la salut l'hagués acompanyat, demà n'hauria complert 95.
El llibre és un document ben contextualitzat, que té la gràcia de narrar un tall de guerra des d'una doble mirada: la d'un jove soldat català catòlic enrolat amb l'Espanya de Franco dins el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, i la de la seva germana petita, una nena de 10 anys que l'enyora des de la rereguarda. Del Carles -estudiant de medicina, bon lector i aficionat a la música-, ens n'arriba el dia a dia de la dura experiència militar a través del dietari i la correspondència. De la Maria Dolors, els records de com se'n sortia a Figueres i Camallera una família molt religiosa i molt catalana.
Tot i la duresa de la vida de soldat, el Carles va passar amb entrega i bon ànim els anys de guerra, en part esperonat pel seu germà religiós, Jaume, que li escrivia des de França: "No comptis mai amb la pena quan es tracta de defensar la Religió i la Pàtria". Entre les moltes anècdotes que aporta el dietari, n'hi ha una del dia que des de la línia de foc republicana arriba la proposta de fer una trobada amistosa al riu, en terra de ningú: l'alferes de l'exèrcit franquista creu que cal aprofitar-ho per fer presoners rojos. Al Carles la jugada li deixa un gust agredolç: "Pobres nois! Tan confiats que baixaren al riu i ara ja no tornaran a pujar. Ben mirat, no hi ha dret a enganyar així la gent. Però diuen que en la guerra tot s'hi val. És clar, ara són dos enemics menys. I, a ells, gairebé és el millor que els podia passar, puix tard o d'hora haurien de caure en nostres mans i així hi han caigut ara sense cap risc".
Setanta-cinc anys després de la guerra, encara no hem arribat a entendre el drama i les contradiccions amb què Catalunya la va viure. Obres testimonials com aquesta ajuden a fer més llum.
