Anecdotari sobre Espriu

VAN SER MOLTS els del gremi que van entrevistar Espriu, com es va constatar fa uns dies en l'homenatge que li va dedicar el Col·legi de Periodistes. Ell es deixava fer. I feia de les seves. Abans de portar-lo a TVE, Puyal va complir amb el ritual de portar-lo a dinar. El poeta li va posar una condició: "Jo menjaré ensaladilla russa". Va ser el menú únic per a tots. Ja a l'estudi, abans d'arrencar, el tècnic de so va donar una ordre lingüísticament desastrosa: " L'invitat tindria que dir algu per provar el sunidu ". Espriu va a complir l'ordre: "Quin català tan infecte que parla aquest home!" A la ràdio, a Bru de Sala, parlant de les moltes sol·licituds de tota mena que el poeta rebia, li va deixar anar: "Caldria que tothom s'esforcés a deixar-me en pau o poca cosa podré fer. Hi he insistit, però per ara veig que és inútil". No va arribar a fer la novel·la que aleshores -tenia 68 anys- volia començar i que s'havia de titular La roda del temps . Amb Joan Rendé, l'entrevista, tot i ocupar només una pàgina de diari, va durar tres dies: "A l'acabar, em deia: torni vostè demà". I vinga xerrar. A Josepmiquel Servià el va sorprendre la pulcritud fins i tot en fumar: "Desava la cendra en un calaix i el tancava". El seu nebot Sebastià Bonet ho té clar. En públic cultivava una certa imatge, i una certa modèstia exagerada. Espinàs ho va poder comprovar en l'entrevista que li va fer a TV3: "Això de poeta em fa vergonya, no sé si ho sóc. Sí, he escrit ratlles curtes". Però se la sabia llarga; i llarga, constant i complexa va ser la seva passió per la llengua.