Final d’etapa

Observo aquests dies un final d’etapa. No sé quina de nova s’obrirà, però la vella, en la qual hem participat uns quants, crec que ha tocat sostre. Arguments, temps i paciència no han servit per reencaixar el que alguns han volgut descompondre: burletes socialistes, anticatalanisme popular groller, aprofitats que ens han identificat com a brètols. Molts de la meva generació, cadascú des del seu àmbit professional o acadèmic, del món econòmic o de les lletres, des de l’arena progressista, liberal o conservadora, però amb un fort sentiment de país, hem lluitat per aquest reconeixement. Ho hem volgut fer des dels valors de compartir, de ser reconeguts com a membres de pertinença a una comunitat nacional primer, abans que l’estatal o l’europea. Res no ha servit.

Els poders de l’esglaó espanyol han respost amb indiferència, amb la passivitat han intentat diluir aquest sentiment, minimitzar-lo a través de coartar-lo dins del règim comú. Ho han fet així fins i tot després de la tabula rasa que va suposar el pacte constitucional, que distingia nacionalitats i regions, comunitats històriques i de nova creació (la de Madrid, la separació de províncies com Múrcia i Albacete, Andalusia per l’article 151 tot i el vot insuficient d’Almeria, com a parts de l’artefacte).

Aquells poders es diuen ara constitucionalistes i ignoren els seus continguts. Es diuen democràtics i harmònics proporcionats i ens volen encaixar a força de cops. Per combatre’ls alguns hem buscat fer de pont entre Catalunya i el Madrid capital, ja fos per la nostra feina, veïnat o amics. Sembla que res no ha servit: prou que els hem avisat que hi havia desafecció, o de l’error de les bromes que feien sobre catalans, o del mal que feia la persecució lingüística, o del greuge dels peatges, o que el dèficit fiscal era també dèficit social cap als catalans més pobres, o la poca consideració tinguda pel més elevat nivell relatiu de preus (que treu capacitat adquisitiva a les nostres pensions), o de la manca d’infraestructures en polígons on treballa molta gent, o de l’abandonament ferroviari, o de l’injust finançament autonòmic.

Han menystingut i infravalorat la situació, confosos per uns dossiers i resums de premsa per a directius i responsables institucionals que miraven cap a una altra banda. Aquests mitjans s’han postulat contra la política que ells menyspreaven, sentint-se així legitimats a fer-la ells mateixos des dels editorials i columnes. Res a veure amb la informació ni amb un mínim d’objectivitat. Teles i ràdios nacionals fa temps que s’han allunyat d’un mínim de pluralisme en tertúlies, en opinions, en informes setmanals. Fa temps que l’opinió dels catalans és postergada, tot i que aquests són uns mitjans que paguem entre tots.

Hem lluitat

Molts de la meva generació hem intentat explicar que hi havia vida intel·ligent més enllà del que reflectien aquells mitjans. Hem posat moltes hores gratia et amore per fer entendre a col·legues que Catalunya no és la Rioja, que la voluntat d’autogovern no és igual ni es podrà mai fabricar des del centre. Hem lluitat contra falsedats (allò que Espanya és la nació més antiga d’Europa, o que la solidaritat exigeix un sobreanivellament financer, o que Espanya és un país federal amb gairebé absència de responsabilitat fiscal). Mirant als ulls hem intentat que es reconegués que no som espanyols que vivim a Catalunya sinó catalans que hem viscut a Espanya. Que no som rellogats, que volem una casa aparellada que fa mitgera, amb junta de veïns, o una finca contigua independent amb associació de propietaris que ens reconegui com a tals. Que si hem de viure en un pis tutelat i amb serveis comuns, volem que ens tutelin els amics més competents europeus, no els de sempre amb la simbòlica quota catalana com a adorn.

Creguin que sé de què parlo. He participat en grups de treball del Congrés de Diputats, en consells assessors estatals, en comissions reiterades de reforma del finançament autonòmic, en òrgans de govern de reguladors financers. He fallat, tot i els meus esforços, a fer que responsables, col·legues o amics tinguessin els sensors ben posats sobre la nostra realitat.

Esgotat, ara veig l’inici d’una altra fase. Aquesta està en mans dels joves, amb fets i amb entusiasme, amb accions de rauxa i seny alhora. Els seixantins no ens veiem al carrer, acampant i cridant. Podem picar perols i fer pronunciaments a casa nostra per reivindicar la dignitat. I poca cosa més. Ens falta joventut i sobretot ens envaeix el desànim de veure el que podria haver sigut, una bona convivència, i que ja mai més probablement no serà.

Avui, fins i tot en la interpretació del millor desenllaç per cada banda, haurem passat de la desafecció a la rancúnia, de la tolerància al ressentiment. El diumenge 1 d’octubre molts ciutadans votarem. Com a mínim amb els peus, fent cua davant dels col·legis, amb el cap clar, ja que són molts anys de perseverança. La resta del que pot passar, ja ho veurem. A hores d’ara qui ho sap! Una nova etapa, però, comença. D’això n’estic segur. El que no em sembla tan fiable és que siguin aquelles veus que han callat fins ara les que ens hagin de donar nous fulls de ruta o que es postulin per treballar nous acords de reencaix. Per manca de credibilitat i per atorgar callant durant tant de temps no ens haurien de merèixer cap confiança.

-----------------------------------

Guillem López Casasnovas és exconseller del Banc d'Espanya i va formar part, en representació de les Illes Balears, del comitè d'experts impulsat pel govern espanyol per redissenyar el sistema de finançament.