La Marató de TV3 i altres ocultacions
L’Àlex Gutiérrez comentava fa uns dies en la seva columna Pareu màquines de l’ARA l’escassa visibilitat de La Marató de TV3 als mitjans de comunicació espanyols. El seu escrit, d’una objectivitat i d’una temprança irreprotxables, segurament es deu haver llegit a la resta de l’Estat com una mostra de l’esperit victimista dels catalans. La visió que té Espanya de Catalunya presenta alguns registres d’insistència enervants. El típic “Què volen?” -amb les estelades, amb la reivindicació d’un sistema educatiu propi, amb la normalització lingüística, etc.- deu ser un dels més il·lustratius d’una certa Espanya que no sent la necessitat de canviar gaire cosa per caminar cap al futur. Des d’aquesta actitud, no s’entén que els catalans pretenguin un nou marc per al seu desenvolupament. Si no s’entenen les pretensions dels catalans, les seves queixes no tenen fonament, són expressió del seu victimisme. I res no cansa tant com tenir al costat algú que es queixa dia i nit. Ja ho deia un president del Reial Madrid, Mendoza de llinatge: els catalans tenen les millors infraestructures d’Espanya, però res no els farà deixar de gemegar per tenir sempre més que els altres. En aquestes observacions havia derivat el seu comentari sobre un arbitratge que qualificava d’injust -naturalment, perjudicial per al seu equip.
¿Podríem dir que l’escrit de l’Àlex Gutiérrez era victimista? No hi vaig detectar el to de queixa que ho justificaria. Però n’hi ha que no filen gaire prim i que no saben distingir entre reivindicació, constatació, queixa o retret. En qualsevol cas, el que quedava clar a l’escrit de referència és l’ocultació o la minimització de fets i situacions que desmenteixen els tòpics d’un poble mogut per l’egoisme, d’un poble, a més, que tan sols se sap mirar el llombrígol, despectiu amb els veïnats, megalòman i vanitós: un poble que cal defensar contra les pròpies temptacions suïcides. Tot allò que no confirmi aquest esquema no hauria de ser objectivament enfocat: és el procediment habitual seguit per bona part dels mitjans de comunicació espanyols.
Per tant, una gesta popular com La Marató de TV3, que donaria una imatge de Catalunya molt allunyada del clixé més corrent a certes Espanyes, té el seu lloc a les pàgines de “Regional”, però no a les de “Nacional”. No és convenient difondre la idea d’una Catalunya solidària, capaç de generar onades de generositat pel bé de la ciència, perquè aquesta constatació contradiria reticències i suspicàcies que, com més arrelades, més afavoreixen les tàctiques dels partits estatals més grossos i alguns de més petits. De la mateixa manera, alguna cosa deu tenir un país que es llança multitudinàriament al carrer per un somni de més llibertat. Per si de cas aquesta disposició fos una virtut, s’engloba en l’ampli i vague concepte de nacionalisme, aquest mot que, pronunciat fora de Catalunya, a Espanya indica una voluntat irracional de desfer el camí de la història. No s’hi detecta “patriotisme” ni civisme, no s’hi aprecia l’esperit pacífic que ho amera tot plegat. Convé més veure-hi un poble enganyat per quatre polítics que del nacionalisme n’han fet el negoci de les seves vides. Però cap televisió pública que no sigui la catalana seria lliure, a Espanya, per produir i emetre un programa com Polònia, on se satiritza de manera demolidora els polítics independentistes, els sobiranistes, els indecisos i tutti quanti. Què se’n fa d’aquesta expressió del sentit del que és públic? Simplement, ignorar-la.
Les excepcions a aquesta regla són realment notables i no diríem que escasses. Quan l’art català assoleix l’excel·lència reconeguda a altres països, quan uns cuiners fan posar els ulls en blanc als experts mundials del ram, quan un científic català que treballa als EUA adquireix notorietat a tot el món... Els protagonistes d’aquestes situacions extraordinàries són prèviament sotmesos a un procés pel qual la catalanitat es dilueix pràcticament en un compost netament espanyol. És l’alquímia de l’espanyolització del que és netament català perquè aquest atribut s’esvaeixi i el subjecte pugui ser assumit com a reforçament de l’orgull patri.
És evident que hi ha una discreta llista d’intel·lectuals espanyols que han dedicat més atenció a Catalunya, sobretot a la seva cultura, i que en circumstàncies difícils han assumit compromisos i fins i tot algun risc. Però les seves veus -llevat d’honorables excepcions- no s’han deixat sentir gaire en els moments de més tibantor, els darrers anys, quan gernacions de catalans reclamen el seu dret a decidir.
