Publicitat
Publicitat

RACONS

Els extraterrestres

De Torredembarra sempre me’n va agradar el nom, probablement un dels topònims més peculiars que tenim, auditivament. Nosaltres, de petits, cada estiu amb els pares visitàvem puntualment Torredembarra per un fet concret: anàvem a veure una tia àvia torrenca, la tieta Rosa, que vivia en una casa del carrer Antoni Roig, un carrer cèntric del poble que, sense ser-ho, era tan bulliciós que feia -i fa encara- les funcions de carrer Major.

La tieta Rosa s’havia casat amb l’Ignasi Algué Mas, un germà del meu avi Ramon. La història del tiet Ignasi, tot i que no el vaig conèixer, era tan curiosa com el nom del poble que el va acollir. Se n’havia anat de Manresa una mica per apartar-se del negoci familiar de ceràmica (una “ alfarería ”) i havia anat a parar a Torredembarra, s’havia enamorat de la tieta Rosa i havia treballat la resta dels seus dies en un negoci familiar igualment de ceràmiques, que és el que sabia fer. Paradoxes de la vida. Sigui com sigui, resultava singular tenir família a Torredembarra. La meva germana i jo esperàvem amb candeletes aquella visita anual per un fet relacionat amb el bullici d’estiuejants que passava per davant d’aquella casa, on, per cert, encara hi viu la filla, la Maria Teresa, i el seu marit, el Lluís, bona gent com n’hi ha poca.

La casa de la tieta Rosa era estreta, com les d’abans; en canvi, l’entrada era ampla, fresquíssima, d’aquelles espaioses de poble que encara es veuen en alguns llocs, i on segurament a l’època devien encabir-hi un carro. S’accedia al primer pis per unes escales irregulars, i també et quedaves parat que, un cop a dalt, els veïns quedessin tan aïllats del formigueig del carrer: puc assegurar que a l’agost, a mitja tarda, allò d’allà fora era un autèntic eixam de turistes i passejants.

La tieta Rosa era tot un personatge. Era menuda però ferma. Manava. Sempre estava escoltant la ràdio i estava al dia de tot. Li preocupava l’actualitat i l’economia. Amb el meu pare parlaven de política i, si podia ser, de diners. Quan això passava, per combatre l’avorriment, la meva germana i jo trobàvem refugi al balcó que donava a baix al carrer. Era un balconet que, tot i ser al primer pis, feia l’efecte que quedava molt arran de carrer. I, certament, allà fora, a finals dels anys setanta, hi succeïen fets que a mi també em semblaven molt destacables, que tenien relació amb una de les queixes de la tieta Rosa: “Ara s’ha de fer cua per a tot”. Certament, quan arribava l’estiu Torredembarra s’omplia de turistes, sobretot de turistes estrangers. Era una imatge nova, una nota de color impactant. De sobte, als pobles, sobretot als de costa i amb platja com Torredembarra, hi apareixia gent estrambòtica que a la meva germana i a mi, des d’aquell balcó, ens deixava bocabadats: dones altes, rosses, torrades pel sol, primíssimes, que es passejaven pel carrer pràcticament despullades. La visió d’aquells estrangers extravagants (recordo que em queia la bava), i la seva actitud despreocupada, gairebé desafiant, suposava un autèntic cop. Recordo que la gent es girava pel carrer per mirar-los. Els homes, també alts i rossos, anaven pel centre de Torredembarra amb la mateixa actitud, com si encara fossin a la platja, però sobretot em ve a la memòria la presència prominent de les panxes, les primeres realment exagerades que veia a la vida.

En aquells anys, finals dels 70 i començaments dels 80, la presència anacrònica i despreocupada de turistes suecs i alemanys era xocant -segur que en altres pobles ja ho era des d’un temps abans-. Semblaven d’un altre planeta, i mentre els grans parlaven d’economia i de la situació política a mi em feia la sensació que l’autèntica notícia eren aquells extraterrestres que passaven per sota el balcó de ca la tieta Rosa, passejant-se pel mig de Torredembarra com si al seu voltant no hi hagués res més que mar i platja.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT