Publicitat
Publicitat

RACONS: SITGES

Passió pel circ

Soler-Jové, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, ha dibuixat Rivel, el llegendari pallasso udolador de la veïna Cubelles, de totes les maneres i en tots els suports possibles

Aquesta és la història d’una passió, una passió pel circ que se’m constata amb el llibre Dibuixos del circ, de l’artista Joan Soler-Jové (Barcelona, 1934), establert a Sitges. La dedicació absoluta de Soler-Jové a l’hora de dibuixar i pintar el món del circ segurament li valdria algun tipus de rècord Guinness, ja que és l’artista que deu haver dibuixat més quantitat de pallassos, acròbates, ensinistradors, equilibristes i caravanes de circ al món sencer. El seu és un prodigi de producció i passió per les carpes i els seus habitants que, sobretot, es materialitza per l’obsessió constant (gairebé una transmutació amb el personatge) per haver dibuixat infinitat de vegades la figura del pallasso Charlie Rivel.

Soler-Jové, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, ha dibuixat Rivel, el llegendari pallasso udolador de la veïna Cubelles, de totes les maneres i en tots els suports possibles. Fins al punt que al cap dels anys no és possible consultar informació sobre Rivel sense que t’aparegui un dibuix del pallasso universal realitzat per Soler-Jové. És com si Rivel i Soler-Jové haguessin quedat refosos. L’obra d’un artista és, sobretot, la història de la seva obsessió. Soler-Jové fa honor a la seva. És un fet insòlit. Tal com afirma Javier Sáinz Moreno en el pròleg del llibre, “només un pintor amb talent que hagi estimat molt el circ i l’hagi entès sagaçment, pot recollir així, a cops d’inspiració, l’ambient, les escenes, els instants, les impressions, el moviment i, fins i tot, els sentiments del món del circ”.

Soler-Jové va conèixer Charlie Rivel a París, quan feia de pintor i artista a Montmartre. Des d’aleshores no va parar de dibuixar-lo. Es van fer amics, i ha acabat sent reconegut com l’artista plàstic que ha prestat més atenció a l’espectacle del circ i especialment a la figura de Rivel.

En el pròleg, Sáinz Moreno estableix una relació interessant: “Aquests dibuixos ens porten al planeta del circ de Joan Soler-Jové, que és com el planeta del Petit Príncep de Saint-Exupéry, o com El país de les meravelles de Lewis Carrol”. És exacte: la persistència incansable de l’artista quan troba el tema, allò que se’n diu el filó, que l’acabarà fent famós i conegut. Per molt que hagi pintat moltíssimes altres coses, Soler-Jové passarà a la història com el pintor que dibuixava Rivel de manera incansable.

Fa cosa d’un any, l’Ajuntament de Sitges va col·locar una placa d’homenatge i reconeixement a Soler-Jové a la plaça dels Artistes. Però el llibre que ara tinc al davant em fa entendre, de cop i volta, l’essència que més m’interessa del personatge.

Vaig conèixer Soler-Jové fa uns anys, a l’entrega dels mítics premis Joan Santamaria. Ell era un dels seguidors de la Penya Joan Santamaria, integrada per gent interessant i diversa, catalanistes per damunt de tot i fidels amb el passat i la història de la penya i els personatges que hi havien donat suport, gent de cultura com Rafael Tasis, Ferran Soldevila, Ramon Aramon i Heribert Barrera. El grup que jo vaig conèixer cap al 2006 també era bregat: hi havia catalanistes de pedra picada com Josep Espar Ticó. Batallaven per subsistir com a penya. Vist des de fora, aquella gent tan ferma et transmetia una gran tensió, i un cert dolor constant, de sofriment, segurament per la dificultat i la dèria de traslladar al present la importància del que havien fet, o sigui, una lluita sorda i brutal per la subsistència d’un premi que havia aconseguit sobreviure sota el franquisme, un esforç que molt pocs són capaços d’imaginar: una generació de postguerra educada en la persistència i la creença que les coses algun dia millorarien.

Quan vaig donar la meva adreça postal a Soler-Jové vaig començar a rebre infinitat de dibuixos, nadales, felicitacions, novetats al voltant de la seva obra i bàsicament Charlie Rivel, dibuixat del dret i del revés. Un degoteig imparable. I un any rere l’altre: “Vingui a Sitges -insistia-, vingui a veure els meus dibuixos”. La transmissió d’una tenacitat grandiosa, i la certesa que certes coses en aquest país perviuen gràcies als membres d’una generació que va quedar penjada d’un fil i que no creu en res més que en la seva passió, en aquest cas, per les coses del circ.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF