Va bé com a reflexió per a l'anàlisi del turisme al nostre país seguir una certa polèmica engegada a les Illes sobre els dos models turístics que persegueixen les dues illes balears menors. Tot i que no està clar si són models perseguits i volguts com a tals, certament Menorca segueix una pauta lenta de creixement a les etapes àlgides i de recés a la crisi, mentre que Eivissa no para d'incrementar l'oferta, molt a la fase alta i menys però en positiu també a la fase baixa. Mentre Menorca manté els seus logos de "reserva de la biosfera" i la pretensió avui de veure declarada la seva cultura talaiòtica com a "patrimoni Unesco de la humanitat", Eivissa ja és una marca internacional reconeguda en si mateixa de divertiment i esbarjo jove. Menorca s'acaba valorant més de tant en tant des de les pàgines del New York Times , mentre que les celebritats mediàtiques fan la propaganda de l'illa pitiüsa per elles mateixes. Per alguns, la prova del cotó de l'èxit són els resultats macroeconòmics de les dues maneres d'entendre el turisme. Per a esbrinar correctament la qüestió poden ser oportunes les consideracions que segueixen.
Una certa valoració reiterada per serveis d'estudis varis que tendeix a mesurar les xifres en termes macroeconòmics absoluts sembla marcar l'èxit del cas eivissenc. Però a mi les taxes de variació dels valors totals sense considerar des d'on es parteix i a on s'arriba no m'acaba de convèncer. I és que per a valorar el benestar de la gent no és la renda sol el que cal considerar, sinó també el que acreix al patrimoni. I la renda no té sentit analitzar-la mai en els seus valors absoluts, sinó als relatius, per població, ja total, ja ocupada. Val la pena deixar constància que és comprensible que en el moment de crisi en el qual estam qüestionin alguns els valors de preservar el patrimoni (l'estoc) perquè la seva preocupació és arribar a final de mes (el flux, la renda). I que certament el patrimoni no s'ha de conservar per se, sinó com a valor que, activat i degudament reposat, genera renda i benestar per a la ciutadania. Però és inacceptable, malgrat que comprensible, ventilar-se en un moment d'angoixa un patrimoni heretat i que no és només dels ocupants actuals de l'illa, per bé de generar més i més renda, amb més i més activitat de botigues i botiguetes, per a més i més nouvinguts. Mirem les dades. Menorca ha vist augmentada la seva població; Eivissa molt més i supera ja en un 50 per cent el cens de Menorca. El nombre màxim de turistes que acull Eivissa en el seu sostre de sostenibilitat o insostenibilitat (agost) multiplica per 2,8 la xifra menorquina. Les pernoctacions totals la doblen, les places hoteleres són dues vegades i mitja superiors, i les turístiques totals, 1,6. Però què passa a la renda que genera l'economia eivissenca? Que en valors absoluts ben cert supera la menoquina, però per tan sols un 50 per cent. És a dir que, relativament a la seva major població, la renda per càpita està si fa no fa a la par. I al meu entendre i al de molts, el patrimoni natural de Menorca supera en molt l'eivissenc i continua admirant els experts del turisme i dels viatges com la gran perla de la Mediterrània i enorgulleix en la intimitat almenys tots els menorquins. També els que s'ho passen malament.
Tot això ho comento no per criticar el model eivissenc en la mesura que pugui ser volgut per la seva població. Ho faig per a donar ànim als menorquins que pateixen la crisi perquè no s'emmirallin en la lluna germana eivissenca. La bona temporada turística menorquina d'enguany esperem que sigui un indici que turisme i natura són compatibles, i que economia i cultura (llengua inclosa, tot i alguns 'cafres') poden anar de la mà.
