11 de setembre immortal

On som? Al polígon industrial: “Catalunya no vol un altre decret de Nova Planta”. El PSUC, des de l’exili, recorda a la Diada de 1947 la indústria pesant de destrucció espanyola de 1714, però també de 1947: “Hem denunciat vigorosament quines són les intencions d’Indalecio Prieto [president del PSOE]... És un enemic aferrissat de les llibertats de Catalunya”. Avui, alguns hereus del PSUC s’han reconvertit a la indústria de la tralla i la metralla: estan amb Prieto i 1714. Com els socialistes. El 1945, les Joventuts Socialistes Unificades (acabarien al PSOE, i al Partit Comunista), recorden la Diada: “Ara farà 231 anys que les tropes borbòniques entren a Barcelona i rapten a Catalunya les seves llibertats nacionals. L’abolició dels nostres principis i organismes nacionals de govern i la prohibició de la nostra llengua i dels nostres costums, les humiliacions i escarnis de tota mena, res no fou estalviat per a intentar abatre el coratge llegendari amb què els nostres avis defensaren la independència de la nostra terra”. Avui, ferro colat i hòsties legals.

Venim d’un règim de mastegots. De la socialització de plantofades. L’11 de setembre de 1931 (el primer de la República) hi ha policies que dubten sobre els bolets de la Diada. Esclar, cada any van al monument de Rafel Casanova a “repartir estopa”. Venim d’aquí. D’un 11 de setembre de 1901 en què comença la indústria de les hòsties. A la nit. Davant l’estàtua. Unes corones... “i quan els manifestants es disposaven a retirar-se precisament, varen sentir crits, al mateix moment que se’ls hi va tirar a sobre un escamot de policia, sabre en mà”. Filetejats. Detinguts. Empresonats. Jutjats. Només per dur flors a una estàtua. I el jutge del nacionaljudicialisme requisant com a proves del delicte dos bastons, dos paraigües, “els trempaplomes que duien per fer punta al llapis” i corones de llorer amb cintes de les barres catalanes i altres de crespó negre amb les inscripcions d’“A la memòria d’en Casanovas” i “Als màrtirs de 1714”. Venim d’aquí: de les cleques i la fe .

El 1886 és un any molt bo per a l’esperança de vida. No et pots morir en català. L’estat espanyol prohibeix, per llei, escriure epitafis en català. Així, els catalans s’inventen la immortalitat. Prova científica. Durant els primers dies de setembre apareixen esqueles als diaris. Creu i text: “Aniversari de l’11 de setembre de 1714”. Sí, una missa fúnebre l’11 de setembre de 1886 és el primer acte de commemoració de l’11 de setembre de 1714. A Santa Maria del Mar. Centre de Recerca Espiritual sobre la Immortalitat: al costat hi havia enterrades bona part de les víctimes de 1714. I dins del temple: la resurrecció.

Hi ha “de totes las classes de la societat”. Homes, dones, esquerres, dretes, burgesos, menestrals, obrers, republicans, tradicionalistes, menjacapellans, abraçacapellans… s’uneixen després de 172 anys per dir que no estan morts. Resen, blasfemen: som immortals. Perquè tots senten “unes solemnes honres fúnebres en sufragi dels herois que gloriosament moriren en defensa de la pàtria y les llibertats catalanes, ferides de mort sota els murs de la capital del Principat, presa per las tropes de Felip Quint... perquè tots los catalans aprengui del seu exemple, com s’ha d’estimar a la Pàtria y com hem de treballar per restaura-la y enaltir-la, amb amor al passat i fe en l’esdevenidor, amb recte sentit de justícia, sencera lleialtat de cor y generositat de sacrifici”. A fora, el mateix de sempre.

Alguns catalans d’esquerres dient que el reglament ideològic i el supremacisme vegetal prohibeixen fer una missa. Alguns catalans de dretes dient que és il·legal creure en Déu i ser català, però sí que es pot creure en Déu i ser espanyol. La policia registrant la missa com un acte de “ separatistas ”. Els militars imposant amb sabre que no es faci cap sermó. Tot, com ara. Venim d’aquí. I ja poden explicar altres misses. Venim de les hòsties i les mentides només per tenir fe i portar flors. Potser sí que som immortals. Potser sí que ja hem sortit de la indústria mortal de la Nova Planta.