Vicens Forner i la seva càmera: lluitant per l’illa de Maians
BarcelonaEl sol abaixant la persiana. El supermercat apujant els llums de neó. Joves amb taques d’humitat a la roba i collarets de sorra a la pell. Compren a càmera lenta. Mans postsolars agafen una ampolla d’aigua, galetes, plàtans... Bronzejats d’ordre. El capvespre crema parsimoniosament al carrer. Com una espurna, un home zigzaguejant per l’autopista de turistes del passeig Joan de Borbó. Guspira d’atzar. Me’l miro i dic: “És ell?” Veloç. L’empaito. Disparo a l’aire del clatell: “Perdoni, vostè és Vicens Forner, oi?” Amb la càmera penjada al coll. Dispara: “Sí, sóc jo”. Aturem-nos un instant. Fa un any Forner també va parar el temps davant d’aquest supermercat. Va fer unes fotos: uns nois italians despullats. La imatge va fer la volta al món. La Barceloneta nua: incivisme, borratxeres, soroll, pisos turístics descontrolats, especulació... El barri es va encendre amb un clic.
Enquadrem. 6 d’agost de 2014. Nou del matí. Forner surt de casa per caçar instants com cada dia. La seva mira telescòpica humana divisa uns moviments estranys. Uns joves gaseles descarnades salten de la platja al passeig Joan de Borbó. Avancen fent cabrioles. Entren dins d’un supermercat. Pelats. Clic, clic. Els fan fora. Clic, clic. Pelats riuen com amos del món fent saltironets. Caçats. “Jo sempre caço al vol”, diu Forner. Més enllà del happening genital, de la testosterona festiva, de la bretolada assilvestrada... Més enllà de tot això, Forner encara es fa la pregunta: “El tema és per què aquests xavals creuen que poden fer això a Barcelona i no a França o a Itàlia”. Anem a veure-ho.
Cinc generacions
A pocs metres del súper. Un braser de sol travessa el seu estudi. I un tros de vaixell sembla que vol entrar per la finestra. Imatges. Més de mig milió de fotos digitals. Tres-cents mil negatius. L’estudi és un mar d’instants: Forner fotografia el barri des dels anys seixanta. “Jo crec que he fet totes les fotos de la Barceloneta”, dispara. Té el barri navegant a les venes. Des que la seva àvia a mitjans del segle XIX va ancorar-hi. Cinc generacions. Forjador. Artesà de vaixells. Bocins incrustats com imatges. La càmera ha estat la seva altra forja. Encastats a la mirada la platja de rates banyistes solitàries, els carrers com cremalleres d’ombres que s’obren al mar, l’escullera de festejos sense retorn, la república de l’estraperlo amb olor de cafè, tabac ros... Canvi de càmera. La Barcelona que arriba amb els Jocs Olímpics. Evolució, progrés, però també tot a una velocitat difícil d’assimilar. Els dos temps. Els dos rellotges. La Barceloneta on es coneix tothom. Tecnologia humana. On els sistemes d’informació són estendre la roba o seure al carrer. La paradoxa. “Aquest barri sense turisme és un cementiri”, diu Forner. Però també aquest barri, que ho endrapa tot. “Absorbim els turistes i després ja veiem on els posem. En quin punt es penja el cartell de complet? Quin és l’aforament del barri?”, es pregunta Forner.
Les imatges responen. El caçador d’instants ha vist que en un any han baixat els robatoris. “Hi ha més policia secreta”, diu. Possiblement hi ha menys aldarulls. Però encara hi ha aquestes imatges. Mira: turistes esperant amb maletes. Els diuen que esperin en un lloc concret. I arribarà algú d’una agència i els escortarà fins a un pis turístic. Balcons de futures tovalloles problemàtiques. De saraus, sorolls, insomnis i expulsions veïnals... Més imatges. La ruta del mojito: des de l’Hotel Arts fins al Vela. Un formigueig de venedors il·legals. Mojitos amagats en clavegueres, contenidors... Clic. Més i més. Forner ho fotografia tot. És el Google de la Barceloneta. Surt a cercar, “a lluitar amb la càmera”. Per aquests veïns que aguanten com baranes de ferro. Per aquests carrers amb pell a les parets. Mira el visor.
“Mai vaig a Barcelona”
El futur del barri el veu amb la immigració. Aquests nens que riuen amb aquesta identitat “descarada” de la Barceloneta. Lluita per aquest concorregut barri disparant i per això diu: “Mai vaig a Barcelona”. La Barceloneta com si fos encara l’illa de Maians. Aquell banc de sorra guanyat al mar i que al segle XV va ser l’origen de la Barceloneta. Un barri que, com diu Forner (i escriu al seu llibre Crónicas de L’Òstia. Barceloneta 1949-1992 ), “és l’Òstia”. Una sorpresa. Una exclamació. Una illa d’admiració d’instants. Disparar per viure.
