#Postal Un món de mones
“Conten que per temps antic, quan les bèsties parlaven...” Es veu que sí. La mitologia diu que als inicis els animals xerraven pels descosits. Així van néixer la indústria tèxtil i les llengües. Però això ja és una altra llegenda. Si tornem al començament del conte, després dels punts suspensius arriba un gat. I esclar... parlava. Probablement massa. Vivia a casa d’un pagès. Encara no s’havia independitzat. El gat passava moltes estones assajant discursos per vendre licor de ratolí al jaç del paller. No sabem del cert si el gat patia miopia, però amb les potes embrutava la roba dels mossos que jeia endreçada. El pagès, que no tenia cap problema oftalmològic, ho va veure i volia pelar el gat... Continuarà.
Gats, gossos, ratolins, llops, someres, guineus, arengades, marsupials, musaranyes... Sempre han viscut permanentment amb problemes de comunicació amb l’ésser humà. La Guerra Animal és un conflicte etern des del Gènesi. És una tensió tipus imant-magnetita. Qui atreu a qui? ¿Som davant d’una història d’amor? ¿O d’una esclavització? Vés, bada. Fins aquí. Fins a aquest estiu, que quedarà marcat per la matança del lleó Cecil. A Zimbàbue. Protestes a tot el món. Encara em trobo persones enfurismades. Mirades carnívores. Ullals emergents. Paraules mossegada. N’hi ha que serien capaços de menjar-se el dentista nord-americà que va pelar el lleó. Esclar: darrere hi ha el permanent maltractament a molts animals per part d’una societat animal. Però... recordem el gat del conte?
El pagès volia domesticar el gat. Humanitzar-lo. Com totes aquestes persones que tenen gats (porcs vietnamites, llangardaixos amb narcolèpsia, esquirols de cinema mut...) que es confonen amb un gerro empegat. Gats amb colesterol. Gats que els hi fan la manicura. Gats que miren tot el dia la televisió. Gats que si veuen un ratolí pateixen un trauma i han de córrer al psicoanalista d’urgències. Gats lobotomitzats pels seus amos. També són animals maltractats. Anul·lats. Subjugats. Gats que no són gats.
Conec bé els gats. Formen part de la meua vida des de la placenta. Gats que quan veuen un ratolí els hi surten unes potes forquilla i ganivet. Zas! Al plat. Juguen amb ell amb la professionalitat d’un assassí en sèrie que cada dia estrena serra elèctrica. Fins que es cansen. L’abandonen (com molts homes fan amb els animals). Es llepen els bigotis. I corren lluents cap a tu i et pentinen les cames. Amb el seu rum-rum calefacció. Són uns Robin Hood: donen afecte a qui el necessita. Justiciers. Cruels. Apegalosos. Amorosos. I després et fan pam i pipa. Lliures.
No és estrany que els animals deixessin de parlar. Tampoc que el gat del conte acabés fugint cames ajudeu-me. Emigrant i muntant una empresa que assessorava sobre la cotització de ratolins a la borsa. Perquè en aquest món de mones hi ha més bèsties que persones. I la sentència “on hi ha l’home, hi ha el perill” diuen que va ser la darrera frase que va pronunciar un animal. Abans, quan les bèsties parlaven. Mitologia? No hi ha veritat sense part de mite, ni mite sense part de veritat. Ja ho diuen clar els gats: “Mèu, mèu”. Traduït: no em toquis els meus nassos, bèstia humana.
