07/05/2017

Elvis s’enamora al gueto de Sentimentalunya

3 min

L’amor sempre és antisistema. Ja ho va dir el punk Joan Capri: “L’amor se’n va, però ella es queda”. L’amor és okupa. L’amor és un que seu i l’altre que sua. L’amor és un que mana i l’altre que fa marrameu. L’amor lluita per la justícia social. Per la solidaritat, la pau, la concòrdia... d’un dels dos. L’amor ens ha canviat la vida. La cara, les neurones, la butxaca... d’un dels dos. I hi ha històries d’amor superboniques. Ell i ella. Ella i ell. Catalunya i Espanya. Una, gran, lliure. Ciment. Cola industrial. Bastons. Canons. Lleis. Querelles... Ocupació per amor. Ocupació sístole i diàstole fins a l’atac de cor final. Bum, bum.

D’amor en sabia un niu Manuel Azaña. President del govern espanyol durant la República. Crec que s’ha parlat poc de la seva faceta de wedding planner. De professional d’agència matrimonial d’enllaços soldats amb ferro colat a la pell de frau. Azaña, un d’aquells dies barbacoa de 1932, quan es rostia l’Estatut català a les Corts, diu: “La diferencia más notable que yo encuentro entre catalanes y castellanos está en que nosotros los castellanos lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo, en tanto que los catalanes, que son más sentimentales, o son sentimentales, y nosotros no, ponen entre el Estado y su persona una porción de cosas blandas, amorosas, amables y exorables que le alejan un poco de la presencia severa, abstracta e impersonal del Estado”. Té raó: som blandiblú. Uns teletubbies. Unes bledes assolellades. Sílfides ceballudes plorant mirant culebrons de castors nyicris refusats per esquirols melindrosos. I per això van carbonitzar l’Estatut: per amor. Perquè el cor no entén de raons. La catana és amor. Ens dessagnem: els castellans manen; els catalans ploren. Recordeu sempre petits hàmsters que no podeu escapar-vos de la roda sentimental: “Sólo los pueblos, o los hombres que por herencia, naturalmente o por haberlo adquirido con su esfuerzo, son capaces de subir fácilmente al orden del Estado, pueden algún día ser cabeza de una política de valor universal”. Arriba Azaña, que no enganya. Castella és estat. Catalunya és clínex.... de tots, esclar.

Snif. Plorem amb les noves mostres d’amor. Amb aquesta campanya del PP de Sentimentalunya. Una noia i un noi morrejant-se. Ella a la galta hi té pintada la bandera espanyola. Ell la catalana. Diu l’eslògan dels ossos amorosos: “Valientes para seguir creciendo juntos ”. La Catalunya valenta. La Catalunya calenta. La Catalunya emocionalment per la igualtat: jo sí, tu no. Amor. Petó obligat per decret llei. Llavis de Photoshop de ficció nacional. Però en diuen amor. Tothom estima els catalans. També els Ciutadans nascuts a Catalunya a Madrid atacant els llibres de text catalans. Amor als nens. El partit diu que presenten “llacunes flagrants” sobre la història de Catalunya. Mentides, manipulacions, ficcions. La Corona Catalano-aragonesa era maionesa. La minoria musaranya imposa amor a la majoria. Sempre és amor. I per això Elvis Presley tenia raó.

In the ghetto. La cançó d’Elvis que explica la història d’aquell noi nascut en un gueto de Chicago. I esclar, acabarà morint. De tant d’amor. De tant d’amor els catalans vivim en un gueto a casa nostra. Som un país fet gueto. Som el propietari ocupat per l’ocupa. Som la majoria emocionalment convertida en minoria. Som Groenlàndia i ens diuen que som un iglú. Coses d’aquest amor: desfà, desgela. Coses d’aquest matrimoni congelat, obligat. Que com deia Capri: “és la institució que té més màrtirs”. Així: de les urnes a l’urna funerària. D’aquest amor que sempre vol la mort d’un dels dos. Del de sempre.

stats