28/04/2011

El pacte oblidat

3 min

Apartir de l'any 1945 la totalitat de les democràcies europees van establir un acord que, de tan obvi, no requeria ni tan sols ser consensuat explícitament: no tornar a cometre les mateixes errades polítiques dels anys trenta del segle XX.

Els impulsors d'aquest pacte silenciós i quasi instintiu -ni que sigui molt rarament, l'instint de supervivència també fa política- tenien colors ideològics molt diversos: des dels liberals i els laboristes anglosaxons fins als demòcratacristians alemanys i italians, passant pels republicans francesos, els socialdemòcrates escandinaus, i tots els variats matisos d'aquest amplíssim espectre ideològic. Tots van tenir clar que el brou malsà que havia fet aflorar determinats personatges només es podia tenir sota control amb la seva completa invisibilització. Això es va traduir, de facto , en l'estigmatització social de qualsevol cosa que recordés els vells temps en què marginals cridaven consignes incendiàries per les cantonades o explicaven sopars de duro per seduir la gent de cor senzill. Tot aquell estol d'extravagants i d'inadaptats socials que van presidir la cultura immediatament anterior a la consolidació dels totalitarismes es va fondre de cop i volta. No en va quedar literalment res.

Ara mateix és probable que el nom de Julius Streicher no els soni ben bé de res, però fa 70 anys, a Alemanya, era el periodista més popular entre le peuple menu , per dir-ho amb el vell eufemisme francès. Streicher era el director del diari antisemita Der Stürmer . Es tractava d'un producte tan insultant i tan delirant que fins i tot els intel·lectuals del règim nazi consideraven que la publicació ridiculitzava la seva pròpia causa. Als analfabets més radicalitzats, en canvi, aquella aberració dement els encantava. A Streicher el van penjar l'any 1946, concretament, pel coll.

És significatiu que Gustave Gilbert, el psiquiatre que es va ocupar d'examinar els diversos jerarques nazis durant els judicis de Nuremberg, constatés que qui tenia el quocient intel·lectual més baix de tots era, amb molta diferència, Streicher. En un sentit tècnic, Streicher va ser, doncs, un imbècil que escrivia -diàriament, rutinàriament- llargues tralles d'insults destinats al consum d'altres imbècils.

Però Streicher no era pas l'únic. Les dotzenes i dotzenes de companys de viatge que es van dedicar a l'art de l'insult, la difamació i altres efímers incendis verbals senzillament van desaparèixer durant la llarga postguerra.

El tipus de personal que en l'actualitat representaria Streicher no reapareix fins ben avançada la dècada del 1970 i ho fa, en general, en un context prepolític, innocu i costumista, relacionat amb les dèries d'aquell moment (tota la parafernàlia de fenòmens paranormals, marcians, etc). Afloren estafadors professionals com el peruà Sixto Paz i l'italià Eugenio Siragusa, que tenen com a missió transmetre les consignes dels extraterrestres als polítics terrícoles (Javier Pérez de Cuéllar, el secretari general més ineficaç de la història de l'ONU, es va deixar aixecar la camisa per aquest tipus de personatges, dit sigui de passada).

Hi ha una segona onada de xerraires que coincideix amb l'èxit dels talk shows a començaments de la dècada dels 90. A partir d'un determinat moment, la competició ferotge entre les noves cadenes privades acaba substituint l' star system tradicional (persones rellevants, experts, intel·lectuals, artistes, etcètera) per gent sense cap mena de formació ni cap habilitat especial, però que no té complexos a l'hora d'actuar com un pallasso grotesc davant de milions de persones. Comença així l'era dels friquis, que al cap de pocs anys van acabar trobant el seu hàbitat natural a internet. El vell pacte s'oblida.

Avui, l'any 2011, Julius Streicher no seria el propietari d'un diari: difamaria des d'un blog, insultaria des del Twitter, calumniaria des del Facebook, penjaria vídeos vexatoris al YouTube i deixaria cagueradetes en forma de comentaris als diaris digitals. Cost total: zero. Grau d'impunitat: infinita. De moment, esclar.

stats