Publicitat
Publicitat

La monarquia i els catalans

La proposta d'abdicació del rei en favor del príncep defensada fa poc per Pere Navarro va ser rebuda amb indignació per uns -el PSOE sempre ha estat joancarlista- i amb una rialla sarcàstica per molts altres. Cal dir que, més que una proposta seriosa, tot plegat semblava més aviat una recerca desesperada de titular. Sigui com sigui, resulta entre pintoresc i decebedor que tant aquesta idea esquemàtica com les crítiques que ha rebut no estiguessin en absolut argumentades, no fos cas que ultrapasséssim els 140 caràcters i sembléssim antics i analògics. En aquest país nostre sempre s'ha tendit a menystenir una institució que, si les coses haguessin anat d'una altra manera, molt probablement hauria estat el factor essencial del nostre reconeixement col·lectiu, quan encara no se sabia ben bé què era una nació però sí què era una casa reial (i no comtal, posem per cas). Segurament ja coneixen la complicada història de Peronella d'Aragó i la seva descendència. En el moment de la gestació dels actuals estats nació europeus, disposar o no disposar d'una casa reial decidia moltes coses.

A mitjà termini, no ara, és probable que Joan Carles I abdiqui en favor de Felip de Borbó ( nota bene : en català, els noms dels reis i dels papes es tradueixen; dic això evocant estranys titulars que he llegit últimament). El descrèdit de la casa reial espanyola, no només del rei, comença a ser important, i fóra realment estrany que això no impliqués cap decisió, sigui forçada o bé per pròpia voluntat. En les circumstàncies actuals, la posició de Felip de Borbó resultaria d'una precarietat extrema. Molts catalans de diferents ideologies, i molts espanyols afins a les posicions d'Esquerra Unida, per exemple, estan obertament en contra de la monarquia. El que sovint s'oblida és que no són pas els únics, ni els més organitzats. La dreta espanyola pura i dura, des de la Falange a l'actual Brunete mediàtica, sempre ha estat profundament republicana. En aquest tema convindria refrescar la memòria a alguns que, potser sense saber-ho, fan de tontos útils dels seus mateixos enemics. Comencem per un nom: el del notari Antonio García-Tevijano Forte. Potser no els sona gaire, però fa gairebé 20 anys va ser un personatge rellevant. De fet, l'estiu del 1994 alguns el van acusar d'haver orquestrat una conjura contra la monarquia, junt amb Pedro J. Ramírez i Mario Conde. Trevijano és ara un ancià de 86 anys, però els seus dos amics continuen tenint claríssimes certes idees, i disposen de les plataformes mediàtiques per expandir-les sense gaires problemes, nit i dia. No són els únics: els mitjans sota la batuta de Jiménez Losantos també són obertament republicans. L'alternativa? La insinuen cada dia que passa, i a hores d'ara ja sense complexos ni mitges tintes: una república presidida per José María Aznar, que seria tant o més centralista que la francesa i acabaria d'una vegada per totes amb el pèrfid estat de les autonomies.

En un altre context, el procés d'emancipació nacional que es viu a Catalunya probablement ni tan sols prendria en consideració aquests temes. Però el context és el que és, i no en podem fer abstracció amb tanta alegria: tant en la situació actual com en el d'una possible Catalunya independent, no és el mateix una Espanya com la que acabem de descriure que una monarquia constitucional. Fa un parell d'anys, Alfons López Tena afirmava: "Moltes persones pensen que l'estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes. Què és més convenient per assolir la independència? Què és més favorable per a l'estat català?" Li van dir de tot, potser perquè en aquest país nostre som incapaços de valorar el potencial polític de l'astúcia i, en canvi, sobrevalorem les estridències oratòries i l'art d'ensenyar les cartes a mitja partida, com fa sempre la bona gent de cor senzill.

L'atzar ha volgut que el moment àlgid de la transició catalana i la crisi més profunda que ha viscut la monarquia espanyola des de la dècada del 1930 s'hagin trobat en un mateix punt de la història. Les potencialitats polítiques d'aquesta coincidència són senzillament irrepetibles, i tant poden jugar en favor de Catalunya com suposar el coup de grâce definitiu del procés. Per si no se n'han adonat, aquest debat no té res a veure amb la vella i primària dicotomia monarquia/república, sinó amb la capacitat de localitzar el camí més curt i pràctic per resoldre els nostres problemes. I dic "els nostres", no "els d'ells".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT