31/01/2017

L’atzar i la política

3 min

La setmana passada vaig parlar de Trump, dels límits naturals de les seves aspiracions en política internacional, tot evocant la presidència de Wilson, que fa un segle va haver d’entomar la Gran Guerra. Cada dia estic més convençut que per entendre l’actualitat cal posar-la momentàniament entre parèntesis i repensar coses per a les quals ja disposem d’una perspectiva històrica raonable. Potser vaig molt errat, però almenys a mi això m’ajuda a orientar-me. Ara mateix s’esdevenen un seguit de fets que, sense contextualizar, semblen irrellevants o innocus, però que si s’analitzen a la llum del passat canvien completament d’aspecte i es fan més incerts, sobretot si hi afegim el factor atzar.

L’any 2014, amb motiu del centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, es van publicar una quantitat ingent d’estudis sobre aquells fets, i fins i tot es van fer públics documents inèdits importants. Una de les coses que em va cridar més l’atenció fou el caràcter casual i atropellat del començament d’aquella guerra devastadora. Hi havia un conflicte previ? Evidentment. ¿L’assassinat de l’hereu dels Habsburg a Sarajevo va actuar com a detonant? Sens dubte. Fins aquí, res de nou. Però d’aquí a obrir la caixa dels trons de la guerra pura i dura hi ha una gran distància. Tot plegat va funcionar a partir d’una inusual conjunció de malentesos i sobreentesos que van transformar una espurna insignificant en la pitjor foguera que havien vist els segles. Per posar només un exemple, el conflicte bèl·lic es va iniciar amb un concís telegrama en què les autoritats de l’Imperi Austrohongarès anunciaven al Regne de Sèrbia que els declaraven la guerra. El més al·lucinant del cas és que, durant gairebé un dia, el govern serbi presidit per Nikola Pasic va dubtar de l’autenticitat del document (declarar una guerra per telegrama sona a acudit de Miguel Gila) i va encarregar una investigació al seu cos diplomàtic destinat a Romania (!?).

Amb motiu de certes coses que han passat i continuen passant, tant a casa nostra com a fora, crec que paga la pena recordar fets d’aquesta índole. No es tracta de fer paral·lelismes amb coses que no tenen res a veure, sinó simplement de constatar que els malentesos, els sobreentesos i l’atzar en general pesen molt en política. Moltíssim. Tot i així, sempre tendim a explicar els esdeveniments com si fossin el resultat d’un mecanisme previsible, gairebé d’un ressort. També hi ha qui està fascinat per les conspiracions de pa sucat amb oli, que són la manera més habitual de negar l’existència de l’atzar. Avui molts donen per fet coses tan diferents com que el Regne Unit ha aconseguit sortir d’Europa sense cap conseqüència negativa, que el Brasil ha fracassat com a economia emergent, que la presidència de Trump serà breu i desastrosa, que a Europa l’ascens de l’extrema dreta és imparable o que el procés polític català ja està mort i enterrat. Ja veuen que els cinc exemples que acabo de posar són absolutament diferents i, d’altra banda, no tenen res a veure amb la qüestió concreta de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un fet que convida a observar-los amb una mica més de prudència i des d’una altra perspectiva: l’atzar. Aquest concepte sempre fa una mica de nosa, certament, perquè no permet construir frases grandiloqüents sobre el destí dels pobles, ni tampoc esgrimir recargolades i fosques conspiracions.

Acabo amb un exemple recent i ultraconcret: la renúncia (forçada) de Santiago Vidal com a senador. Per a algunes veus d’una certa premsa, el fet ha estat llegit gairebé com la corroboració de la fi del procés. Mirin els diaris de la setmana passada i ho podran comprovar. I ara prenguin en consideració la possibilitat -completament real- que l’afirmació d’aquest home loquaç i un punt exhibicionista no hagués estat enregistrada per una càmera o un mòbil. ¿Voldria dir això que el procés no estaria acabat llavors? L’octubre del 2003 vaig escoltar com un polític català tan -o potser més- loquaç i exhibicionista que l’esmentat Vidal proferia una afirmació increïble, que no sabria si qualificar de delirant o bé de ridícula. Avui no tindria cap importància; llavors sí. Això era en plena campanya electoral, minuts abans d’entrar a la tertúlia d’ El matí de Catalunya Ràdio. No es tractava de cap off the record : simplement, no va quedar enregistrat. Si aquella mateixa frase s’hagués pronunciat al cap de dos o tres minuts, en antena, la campanya hauria fet, si més no, un tomb. Però no va ser així, per pura casualitat. Reconec que pensar en aquests termes és decebedor.

stats