06/09/2016

Arguments estranys, decisions absurdes

3 min
Arguments estranys,  decisions absurdes

Hi ha una generació que primer mira l’estampat de la corbata i després escolta -o no- qui la porta, i n’hi ha una altra que actua a l’inrevés. Jo sóc un pobre home del segle XX que encara es fixa més en els arguments que no pas en les imatges. Ja em perdonaran. Al llarg de les últimes setmanes he sentit algunes coses ben curioses. Estic convençut, com anticipo al títol de l’article, que tot això no és anecdòtic: dels arguments estranys n’acaben sorgint decisions mancades de sentit, incoherències de tota mena. Uns instants després de ser proferits, aquests raonaments desmanegats poden passar desapercebuts, evidentment; però al final menen sense remei cap a algun carreró sense sortida, o bé cap a la porta que condueix a altres arguments absurds. N’evoco dos o tres de recents, perquè vegin a què m’estic referint.

Fa pocs dies, durant el gris debat de no investidura, Mariano Rajoy va replicar a Joan Tardà que els objectius del sobiranisme català, al marge d’il·legals, no són legítims; perquè si Tardà podia opinar sobre Santiago de Compostel·la -“ciudad donde nací”, va afegir el president en funcions-, ell també volia dir-hi la seva sobre Catalunya. Escoltant Rajoy un podia tenir la impressió que el principal objectiu a la vida del diputat d’ERC era influir en la política municipal de la bella ciutat gallega. Però la inclusió amb calçador d’aquesta premissa imaginària era tot just la que permetia posteriorment establir una simetria ridícula, però alhora convincent. Hi ha molts arguments plausibles en contra de la independència de Catalunya, però no es poden comprimir en un titular, que és el que pretenen els polítics i els seus caps de gabinet. Aquesta inèrcia dialèctica, no em cansaré de dir-ho, té un preu: dir rucades porta, tard o d’hora, a fer rucades.

Més frases lapidàries recents. Inés Arrimadas va declarar a finals d’agost que “les llengües tenen dos enemics: els que les volen prohibir i els que les volen imposar”. En realitat, es tracta d’una de les múltiples frases enginyoses amb què Fernando Savater va fer fracassar el projecte d’UPyD. Arrimadas hauria de vigilar a l’hora de manipular la fraseologia d’un sofista professional: s’acabarà agafant els dits, com l’oblidada Rosa Díez. La divisió conceptual entre prohibidors i imposadors que plantegen Arrimadas i Savater té un petit problema: no hi ha cap precedent històric de prohibició d’una llengua, cap, que no hagi anat inexorablement acompanyat de la imposició d’una altra. Quan, posem per cas, a Còrsega es va prohibir l’ús normal de l’italià, els francesos no van ordenar pas silenci. No: van ordenar que tot es fes en francès. Quan es prohibeix una llengua és justament per imposar-ne una altra, no per crear una insòlita societat de muts. No conec cap excepció a aquesta norma. L’argument, per tant, només és un trist joc de paraules a l’estil de Savater. En recordo un de finals dels 90 encara millor: “Crec que els subjectes col·lectius no poden ser titulars de drets humans per la senzilla raó que no hi ha éssers humans col·lectius” ( El País, 4-X-1998). Quin geni de la dialèctica! Només li faltava afegir: qu od erat demonstrandum.

Acabo rememorant una tercera disfunció dialèctica que, en aquest cas, no consisteix en una frase concreta sinó en una crítica genèrica a l’anomenat “processisme”. Alarmats, alguns han arribat a la terrible conclusió que el procés... és un procés! Es mostren partidaris del procés però no volen que sigui un procés. És com si algú digués que li agrada moltíssim el futbol però que li repugna que dos equips d’onze jugadors juguin a pilota amb la intenció de fer gol a la porteria contrària. Doncs sí: resulta que un procés és un procés, i també que una rosa és una rosa, encara que això no impliqui cap actitud rosista. Al mateix pack argumental de la crítica al “processisme”, per cert, s’hi sol adherir l’extravagant distinció entre “qüestions socials” i “qüestions nacionals”. Les qüestions nacionals no tenen res a veure amb la societat, i ara!, sinó amb la geologia o la botànica; i els problemes socials no s’esdevenen mai en el si de nacions, esclar, sinó dins de forats negres galàctics.

He deixat aquest últim assumpte per al final perquè s’acosta la Diada, i tota aquesta escolàstica primària del processisme i l’antiprocessisme, o de les qüestions socials contraposades a les nacionals, es va imposant en la conversa col·lectiva com si realment fos substancial. Potser és que amb 140 caràcters no es pot aspirar a gaires matisos. Si és així, ens ho hauríem de fer mirar.

stats