Històries de la màfia
Una gavella de blat -una expressió en perill d’extinció- que dóna lloc a un terme que encara es fa anar: desgavell. Un manat de blat arreplegat i lligat de qualsevol manera està desgavellat. Anem a Sicília, perquè la Màfia comença justament amb les gavelles i els gabellotti. El gabellotto era una figura a mig camí entre el recaptador d’impostos rural i l’administrador de les finques dels nobles -que, per descomptat, preferien viure als seus fastuosos palaus de Palerm, no a les desolades planes de l’interior-. El gabellotto era un “affittuario di una vasta tenuta agricola che dà la terra in subaffitto o a mezzadria”. Al meu poble, d’aquesta última figura -la mezzadria- encara se n’encarrega l’anomenat mitger. Mezza, mitja: tota la Mediterrània cristiana és si fa no fa igual. Aquest tipus de relacions asimètriques i premodernes generaven greuges, conflictes, injustícies, abusos de tota mena. És en aquest context on, simultàniament, neixen dues coses: la Màfia i el seu prestigi social. Un desgraciat que malviu de quatre pams de terra arrendats no té res a fer davant la pressió del gabellotto. Només la pot contrarestar per mitjà d’alguna acció il·legal violenta, però que ell considera, si més no, justa. Heus aquí on apareix l’uomo d’onore, amb qui per força acabarà establint un vincle feudal. El defensarà, però això no li sortirà de franc, òbviament. Si ho traslladem al món actual, i a títol d’exemple, podem imaginar una persona qualsevol que té un deute que no pot pagar i se sent impotent davant de les implacables accions legals d’un banc; això no significa, però, que no pugui defensar-se per mitjà de la pressió popular. Molts dels seus conciutadans consideraran, segurament amb raó, que aquesta actitud està justificada.
Fins a aquest estadi, la Màfia no constituïa un problema, sinó una solució gairebé inevitable en aquell context. Cap al 1870, ocupats llavors en la vigilància dels conreus de cítrics que hi havia entorn de Palerm, els mafiosi esdevenen una veritable organització que s’oposa al capitalisme incipient promogut per la Itàlia moderna acabada d’unificar. Totes aquestes peripècies, per cert, estan perfectament descrites a l’extraordinària novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa Il Gattopardo (1958). La frase més coneguda -i sistemàticament mal citada- d’aquesta obra diu en realitat: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”. En aquell moment la Màfia ja constitueix un doble problema: és un moviment antisistema organitzat i dóna cabuda a marginals violents. Alguns emigraran als Estats Units cap a la dècada del 1900. Molts altres es quedaran i s’expandiran per la península italiana, de sud a nord. L’estat italià volia avançar cap a la modernització mentre que la Màfia era i és, per definició, una estructura feudal. Un cop la Màfia gaudia d’una certa popularitat i disposava dels seus apologetes, l’eradicació del tumor es va complicar molt. Uns per por i uns altres per ignorància van considerar raonable continuar tolerant el fenomen, que finalment va entrar en el mateix cor de les institucions de la República Italiana, amb tota impunitat, després de la Segona Guerra Mundial. ¿Com pot ser que molts italians normals i corrents els votessin? ¿Com es pot donar suport a tipus que justifiquen les amenaces, l’extorsió i la destrucció?
L’argument és intricat però alhora senzillíssim: perquè pensen que s’oposen a un sistema que funciona malament. Parlen en nom del poble i proposen solucions ràpides i expeditives. El democristià mafiós Salvatore Lima, que va ser alcalde de Palerm una pila d’anys, a les dècades del 1950 i 1960, no es va mantenir al càrrec perquè sí. El votava la gent perquè tolerava l’economia informal i perquè denunciava amb impostada vehemència les evidents desigualtats entre la minoria de rics i la majoria de pobres, als quals deia que representava. Els seus coreligionaris el van pelar el 1992. La seva mà dreta i regidor d’urbanisme, Vito Ciancimino, es vantava de no haver acabat la carrera d’enginyeria “perquè necessitava treballar”: és la bona gent del poble.
A 300 metres de casa meva, a la cantonada entre Travessera i Gran de Gràcia, una botiga ha penjat un cartellet en què suplica que no els trenquin els vidres de l’aparador, com han fet amb els dels seus veïns, perquè ells “no formen part de cap multinacional”. Quan ho vaig llegir vaig sentir un calfred: es comença sempre així, mostrant submissió al camorrista. El proper pas consisteix a pagar, perquè vogliamo che tutto rimanga come è. O potser ja s’ha fet, això?
