Publicitat
Publicitat

Frases fetes i preguntes sense fer

Hi ha un cert periodisme basat en la combinació de metàfores polivalents, tota una fraseologia a l'abast de la gent de cor senzill. "Si volem resoldre el sudoku polític no ens hem de fer trampes al solitari: hem de posar en negre sobre blanc el relat que alguns bombers piròmans..." Aquests detritus argumentals basats en el no-res els podem llegir cada dia a tots els diaris (tot plegat té un públic, i potser és el majoritari). En casos extrems d'estultícia, s'arriben a fer distincions erudites entre "gota" i "bota" malaia, amb la intenció d'enriquir -ehem- el debat. Darrerament s'ha incorporat un nou concepte-comodí a la vella col·lecció de rucades: "la deriva sobiranista". Déu n'hi do, amb la deriva: pel cap baix, fa 120 anys que dura. Potser no han sentit parlar d'Almirall, o es pensen que Francesc Macià és el nom d'una plaça, o que Joan Fuster és una botiga de mobles. De quina deriva parlem, doncs? "No ens fem trampes al solitari! Aquest relat és un sudoku que alguns bombers piròmans no volen posar en negre sobre blanc", respondrien els professionals del ram tot recombinant amb caràcter d'urgència les tristes metàfores de sempre.

La principal objecció a aquesta sobtada "deriva" que va començar fa més d'un segle és que pot acabar vulnerant la legislació vigent. Tota una altra novetat, escolti. El dia 14 d'abril del 1931 unes simples eleccions municipals van enderrocar, de facto però no de iure , de manera absolutament il·legal, la monarquia encarnada en Alfons XIII: allò no era cap referèndum. El 18 de juliol del 1936 el general Franco es va alçar en armes contra la República, cometent uns il·legalíssims delictes de sedició militar i d'alta traïció. El 15 de desembre del 1976 es va aprovar en referèndum una estafa jurídica anomenada ley para la reforma política que anul·lava la legislació franquista vigent, tot i que alhora en formava part en tant que vuitena llei fonamental de l'Estat, i generava milers i milers de perjurs: tots els que havien jurat lleialtat al Movimiento, entre ells el successor de Franco "a títol de rei", Joan Carles de Borbó. Un any abans, el 18 de novembre del 1975, la província espanyola del Sàhara Occidental fou abandonada gràcies a un patètic frau de llei que afirmava que aquelles terres "mai havien format part d'Espanya" i que, en conseqüència, aquella flagrant il·legalitat deixava de ser-ho màgicament. D'aquestes vergonyoses i, en general, sanguinolentes derives de la història d'Espanya se'n parla ben poc, fins i tot ara. Tampoc es parla de certes coses que va fer Martín Villa quan era ministre de Governació, i per això últimament es dedica a donar lliçons de democràcia als catalans.

Doncs, sí: resulta que la història es mou a còpia de saltar la paret. Si no fos així, els Estats Units d'Amèrica serien avui territori de Sa Majestat la Reina d'Anglaterra, Madagascar continuaria sent francès, Califòrnia formaria part de Castella i Atenes seria una ciutat més de la Corona d'Aragó. Amb l'excepció d'alguns episodis trivials, la història és un llarg i entretingut compendi de vulneracions a l' statu quo vigent. En cas contrari, aquí encara manarien els romans, o fins i tot els cabdills ibers, a cop de falcata. Ah, i les dones no podrien votar, ni els negres tindrien els mateixos drets que els blancs, etc. Fixem-nos bé que en relació a la considerable llista de referents que acabem de proposar per il·lustrar aquests assumptes, no tothom coincidiria a l'hora de marcar la creueta de la legitimitat i/o la legalitat. Tot plegat és, sens dubte, complex i discutible.

Però hi ha una cosa que sí que marca una línia divisòria nítida des de la perspectiva de la legitimitat política: la pura expressió democràtica i pacífica de la voluntat ciutadana. Que jo sàpiga, les sufragistes no van matar mai a ningú, i donaven veu a la majoria de la població, és a dir, al conjunt de les dones. El que proposaven era en aquell moment il·legal, però de cap manera il·legítim. No es tractava pas de cap deriva. Ara a Catalunya es poden arribar a vulnerar determinades normes vigents, encara que aquesta transgressió seria pacífica i consensuada per la majoria absoluta del Parlament. La vulneració d'aquestes normes no serà ni més ni menys legítima que la que va portar al perjuri els que havien jurat els Principios Fundamentales del Movimiento, entre ells Martín Villa i el mateix rei d'Espanya. Molts demòcrates espanyols haurien de fer-se aquesta pregunta: què hauria passat si l'aspiració a les llibertats democràtiques s'hagués subordinat a la pura literalitat de la llei vigent en aquell moment?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF