15/11/2016

El llegat d’Obama

3 min

Començo amb un judici de valor que després matisaré: Obama ha estat, al meu entendre, un bon president dels Estats Units. És una persona intel·ligent i preparada, dosifica astutament el que ha de dir, té un tarannà cordial i conciliador, i és un orador eficaç i elegant. Ha fet coses molt importants, com ara provar d’universalitzar l’atenció mèdica bàsica i aportar qualitat a altres serveis públics. Així mateix, ha apaivagat com ha pogut la inusitada tensió racial que encara existeix als Estats Units, més de mig segle després que els drets civils es fessin extensius -si més no, de iure - a les persones de raça negra i a altres minories. Finalment, Obama ha canviat el to aspre que l’administració americana havia adquirit després dels fets de l’11 de setembre de 2001. Passarà a la història per haver estat el primer president americà negre, tot i que, en realitat, és mestís i el món en què va créixer té poquíssim a veure amb la negritud sociològica, per dir-ho d’alguna manera, d’on sí que prové la seva dona, Michelle. El balanç, en definitiva, és positiu. No tot és perfecte, evidentment. Hi ha dues coses importants, ambdues relacionades amb la política internacional, que Obama deixa sense resoldre.

La primera és l’anomenat Trans-Pacific Partnership, o TPP, que podria haver estat el tractat comercial més important de la història en cas d’haver-se aprovat (tècnicament encara hi ha temps per fer-ho, però resulta més aviat improbable; Trump ja ha dit que no el tirarà endavant). El TPP superava l’abast i les repercussions econòmiques de tots els tractats anteriors del mateix tipus, inclosos els que van canviar les regles del joc mundials després de 1945. En aparença, era un macroacord entre els Estats Units i el Japó, però també hi participaven Austràlia, Brunei, el Canadà, Xile, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, el Perú, Singapur i el Vietnam. No era només un pacte per reduir aranzels, facilitar negocis i simplificar rituals administratius. No: la qüestió de fons, de fet, era si la Xina havia d’aspirar, al segle XXI, a l’hegemonia econòmica pura i dura o bé havia d’acontentar-se a seguir fabricant la quincalla del món. El 5 d’octubre de 2014 Obama va afirmar: “Si el 95% dels nostres consumidors són fora de les nostres fronteres, no podem permetre que països com la Xina dictin les normes de l’economia mundial. Hauríem de reescriure aquestes normes, obrir nous mercats per als productes nord-americans i marcar nous estàndards de protecció per als treballadors i el medi ambient” (aquesta és la part que Trump no accepta). El que deia llavors Obama és raonable. Això sí, semblava oblidar que la Xina no és un país com qualsevol altre, sinó el territori més poblat del món, on tot té ressonàncies numèriques que freguen l’impossible.

En tot cas, l’errada més greu d’Obama, amb diferència, és una altra. El 20 de gener de 2009 va ser investit president dels Estats Units, i només al cap d’uns mesos, el 9 d’octubre, li van concedir el premi Nobel de la pau. La pressió sobre Obama -i també, indirectament, sobre l’administració nord-americana- perquè retirés les tropes de l’Iraq esdevingué molt difícil de gestionar. Obama s’havia mostrat contrari a l’ocupació, sens dubte, però també estava compromès a garantir un final segur a la guerra que havien iniciat Bush, Blair i Aznar, entre d’altres. La concessió del premi Nobel va precipitar els fets, i el 15 de desembre de 2011 l’exèrcit nord-americà va abandonar el territori iraquià. La decisió constituïa una veritable temeritat. Hi havia atemptats terroristes de grans dimensions gairebé cada dia, amb centenars de morts. Molts antics oficials de l’exèrcit de Saddam Hussein estaven articulant el que al cap de poc temps acabaria sent una de les potes militars del Daeix. A més, l’islamisme radical estava bastint ponts amb faccions contràries a Al-Assad, les armes de guerra anaven arribant en massa i, per acabar de reblar-ho, es començava a reclutar joves europeus que esperaven passar del seu suburbi al paradís en qüestió de segons.

El projecte escapçat del TPP o el fet de no haver calibrat les gravíssimes conseqüències reals d’una decisió militar no són qualsevol cosa. Ens afecten a tots, sigui de manera directa o indirecta. Malament rai quan la primera potència és molt intervencionista (Bush) i malament rai quan no ho vol ser gens (com, en aparença, pretén Trump). El terme mitjà d’Obama tampoc ha estat satisfactori. En política internacional el contrapès d’una Europa forta potser fóra l’ideal. Però això, a hores d’ara, ja és una quimera.

stats