Zapatero torna a Catalunya, ara en família i com un àngel caigut
BarcelonaNomés fa cinc anys. La crisi just s'intuïa i la sentència del Constitucional que ha corcat els fonaments de l'Estatut i ha fet vessar molts gots de paciència la començaven a redactar. A les generals del març del 2008, José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir un rècord històric per al PSC i el PSOE: 25 escons a Catalunya. Li van donar un altre mandat a la Moncloa. Una segona part per oblidar i que va arruïnar-ne la figura política.
La imatge d'ahir, en la presentació del seu relat de la legislatura de la crisi, era reveladora de fins a quin punt és un àngel caigut de la política que ara intenta arreglar-se la biografia com pot: només una cinquantena de persones l'escoltaven al luxós hotel Casa Fuster. D'omplir el Sant Jordi, promoure aliances de civilitzacions, decidir estatuts i fer revolucions legislatives a passar sense pena ni glòria presentant El dilema (Planeta), que -com ell admetia i el presentador de l'acte, Antón Costas, president del Cercle d'Economia, remarcava en un intent de marcar distàncies- està presidit per la "contenció" i l'"autocensura". Segons Zapatero, ho fa per "incentivar la imaginació del lector" a l'hora de fabular sobre els processos de presa de decisions en política i per contenir-se "també en l'autocrítica". Les coses clares.
Les decisions que va prendre van ser traumàtiques i, a partir del maig del 2010, obertament contràries al projecte polític del PSOE. Tot per entendre's amb la troica , evitar la intervenció i complaure Angela Merkel, amb qui tenia una relació "afectuosa i amable". I per què ho va fer? Doncs per una qüestió d'orgull: "En democràcia optes pel que és millor, i dur la bandera d'Espanya i demanar rescats i ajuda és molt dur per a la imatge del país; era molt millor decebre els nostres votants", confessava Zapatero a Costas.
Amb resignació l'escoltaven companys del PSC, de les bones i les males èpoques. Si una cosa està clara és que el socialisme català mai va abandonar Zapatero, que va arribar al capdavant del PSOE el 2000 amb el seu ajut i com a apòstol del federalisme i de l'esquerra. Els socialistes catalans sovint es van sentir oblidats per ell, com quan els feia gruar pel finançament o pactava l'Estatut a la Moncloa amb Artur Mas a d'amagat de Pasqual Maragall. Ahir l'acompanyava l'oficialitat del partit i poc més. Pere Navarro, Maurici Lucena, José Montilla, Celestino Corbacho, Josep Maria Sala, Miquel Iceta i Jordi Hereu hi eren. Fora d'això, només Joan Ridao, exportaveu d'ERC a Madrid, a qui Zapatero havia convidat personalment, i el periodista Xavier Sardà.
Tots ells esperaven que, a més d'explicar la seva versió de la crisi i les retallades, tractés també la situació catalana. No l'escoltava cap partidari de la tercera via més enllà de socialistes de carnet, però els hauria agradat sentir-lo recomanant "diàleg" i moderació en forma de renúncia als programes de màxims. Va instar Catalunya a implicar-se a fons en una reforma constitucional que en reconegués la identitat i singularitat, com es va intentar fer en un Estatut "massa llarg". Per Zapatero, Espanya "necessita i vol" Catalunya i cal que es percebi. En tot plegat reserva un paper important al PSC, que, contra unes enquestes "que és cert que ara són dolentes", ha "eixamplat el terreny" de joc dient no al procés sobiranista però aconseguint tornar a pujar el PSOE al carro federal.
Zapatero opina que Catalunya i Espanya es deuen ara "un diàleg a fons i obert", i que no pot ser que el Congrés no hagi tractat a fons el tema "amb Mas allà present". A ell, un polític professional, li encantaven els debats, com més llargs millor. Ara ningú l'espera. Ja té prou feina arreglant-se la biografia.
