O fem cinema o fem televisió
La gala dels premis Gaudí va tenir un denominador comú: el crític moment que travessa el cinema. “Un 45% dels actors no poden viure de la seva professió”; “Feina, feina i feina”, vam sentir... Es va demanar en directe al president de la Generalitat més recursos per al cinema i per a TV3, per tal que participi en més produccions. Va ser molt trist presenciar tota una indústria, la seva nit de gala, clamant per dignitat laboral i ajudes públiques.
Aquesta setmana El País publicava que el 80% de la recaptació de taquilla del cinema espanyol prové de només dues productores: Mediaset i Atresmedia. Sense una televisió al darrere és impossible fer cinema amb sous dignes. I si la llei no els obligués a invertir el 5% dels ingressos en cinema encara n’hi posarien menys, ja que el que volen és fer televisió, i no cinema.
Porto poc temps com a realitzador. He dirigit i produït quatre curtmetratges, en què tots hem treballat sense cobrar, ja que els curts encara tenen menys mercat. Porto tres anys mirant d’aixecar un llargmetratge i us puc assegurar que, com a economista, mai no havia vist un mercat tan complicat. I en el vessant d’economista en veig uns quants, de mercats i indústries.
El cinema depèn de subvencions, de lleis que obliguin altres indústries d’entreteniment a aportar-hi recursos, de deduccions fiscals i de societats de fiscalitat reduïda. Tot i així, els números surten justos. Hi ha només dues alternatives. La primera, separem el cinema de la televisió per fer art i cultura de debò destinat a sales de projecció i sancionem d’una vegada les descàrregues il·legals. La segona, fem pel·lícules per a televisió, amb criteris d’antena, no necessàriament culturals, intel·lectuals o d’autor.
Si optem per la primera, necessitem refer i repensar l’estructura comercial d’exhibició, pròpia i exclusiva, i la consegüent protecció de drets intel·lectuals. O fem cinema o fem televisió. Mentrestant seguirem amb poques produccions ben remunerades i un munt d’il·lusions amb sous de supervivència.
