09/07/2017

L’art i el gran públic

2 min

Tot just arribo d’apadrinar una vintena d’emprenedors que han decidit tirar endavant diferents iniciatives de negoci relacionades amb la indústria cultural.

S’ha de ser valent per emprendre, i encara més en un sector que ha patit tant arran de la crisi i en què encara costa molt sortir-se’n. Una de les disjuntives que sovint es troben les persones que estimen la cultura i, alhora, han d’aconseguir beneficis per ser sostenibles és el que els anglosaxons anomenen trade-off entre intel·lectualitat i públic. És un conflicte que la societat de consum ha accelerat. Els mercats massius generen moltes vendes però el nivell cultural de les masses no sempre està alineat amb el de l’artista. De vegades pot ser per manca de cultura de la gent, però d’altres és per un excés de complexitat de l’escriptor, pintor, cineasta... Hi ha artistes a qui poca gent comprèn.

L’altre dia vaig conversar amb el Toni Soler sobre aquesta qüestió, ja que la seva productora, Minoria Absoluta, sempre ha mirat de produir continguts de qualitat que arribin al gran públic. El Toni em va dir una frase genial: “Els bons artistes haurien de tenir criteris d’emprenedor i els bons emprenedors haurien de tenir criteris artístics”.

És cert. El trade-off o disjuntiva entre qualitat i gran públic és, sota el meu punt de vista, l’excusa de l’artista que no sap connectar amb la gent. Vargas Llosa ha dit, precisament aquesta setmana, parlant de Cien años de soledad, que cobria l’expectativa dels amants del llenguatge i dels amants de les anècdotes. El nom de la rosa, El perfum... La història de la literatura està plena d’obres intel·lectualment brillants que milions de persones han consumit.

Jo no crec en l’art subvencionat. Els diners públics han d’anar adreçats a desenvolupar el nivell cultural de la societat, no a finançar un art que la gent no pot entendre.

stats