“Una cosa com normal”
Primera jornada del cas Palau i Fèlix Millet va ser rotund: ell era l’intermediari entre la constructora Ferrovial i el tresorer de CDC. Els pagaments es feien en agraïment a concessions d’obra pública. Els diners, evidentment, es recuperen a través de sobrecostos i, per tant, qui acaba pagant és l’erari públic. És a dir, vostè, ciutadà perplex, a qui cada cop li costa més sorprendre’s. Que Millet no és de fiar ho diu la seva confessió del saqueig del Palau, el seu pas per la presó ja fa dècades per una estafa immobiliària i fins i tot els seus germans quan expliquen que els robava els caramels, però la qualitat moral del personatge no rebaixa la gravetat de les acusacions. La declaració de Millet i Gemma Montull és tan inquietant pel que diuen com per com ho diuen. A Millet el fiscal li va haver de “refrescar” que encara es busquen 7 milions d’euros i, tot i reconèixer algun “error”, quedava clar que Millet era l’amo del Palau i que les coses sempre havien anat així. Gemma Montull va parlar d’una manera de funcionar amb sobres i entrades i sortides de metàl·lic i pagaments de vacances i luxes definint-ho com “una cosa com normal”. Miri, no. Normal, normal, no ho és.
El judici tot just comença i seran els jutges els que decidiran fins on arriben les responsabilitats penals. Però les responsabilitats polítiques també importen. El cas no afeblirà la voluntat sobiranista, en contra del que alguns polítics pensen. Però posa el PDECat en una cruïlla entre el vell i el nou. Entre la renovació i el business as usual.
