Les cendres de l’Estat
Espanya és un estat corcat institucionalment. Però amb aquella hidalguía que tan sovint els ha guiat al llarg de la història, els representants de l’Estat reaccionen als problemes amb més autoritarisme que transformadora capacitat d’autocrítica. L’alcalde, l’apotecari i el capellà ara cotitzen a borsa però són els mateixos que salten com una molla en la defensa grandiloqüent d’una Espanya a la qual vexen amb el menyspreu de la corrupció, l’abús de poder i la manipulació de la justícia.
La divisió de poders -descansi en pau el pobre Montesquieu- ha tingut una setmana horribilis. A Catalunya és difícil oblidar el ministre de l’Interior parlant d’“afinar” la fiscalia i no pensar en les contorsions de la junta dels fiscals de sala del TSJC per canviar les seves decisions sobre si calia jutjar el 9-N. Potser per això el grau de sorpresa és menor. Però molts ciutadans de bona fe hauran fet aquests últims dies una llista mental d’actuacions judicials incomprensibles, de denúncies d’intervenció grollera del poder polític sobre la fiscalia i de sentències de corrupció dignes de la més consolidada república bananera.
Les mesures cautelars decidides sobre el cunyat del rei, Iñaki Urdangarin, que esperarà còmodament a Ginebra que s’exhaureixin els procediments judicials, s’han pogut justificar amb una actuació tèbia de les acusacions. Paral·lelament, com havia avançat l’ARA, els relleus de la fiscalia s’han convertit en una purga. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, amb el suport dels fiscals conservadors al Consell Fiscal, va fer una trentena de substitucions. Destaquen dos homes de la màxima confiança de Maza, el nou fiscal d’Anticorrupció, Manuel Moix, i el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Jesús Alonso. Seran figures clau en els nombrosos temes encara pendents per presumpta corrupció política. La purga s’ha fet coincidint amb les gravíssimes denúncies d’intromissió i joc brut del fiscal de Múrcia, que investigava un afer de presumpta corrupció del president de la comunitat autònoma, del PP.
Els ciutadans perplexos també hauran assistit a la comunicació de la segona querella contra la mesa del Parlament i la seva argumentació, que deixa en evidència els motius ideològics que la impulsen. L’únic membre de la mesa contra qui no s’ha querellat el fiscal, Joan Josep Nuet (CSQP), se n’ha salvat “perquè no pretenia donar impuls [...] ni incomplir els mandats del TC [...] sinó que va actuar en la creença errònia d’estar complint les seves funcions de membre de la mesa del Parlament” i en destaca “la falta de voluntat”. Nuet ha sortit a defensar la seva salut. La fonamentació jurídica deixant una porta de sortida a CSQP és important i encara ho és més que Nuet s’hagi reivindicat en la seva actuació. Si l’objectiu de l’Estat és debilitar la majoria que dona suport al procés, el dels independentistes ha de ser mantenir-se en les majories més àmplies possibles.
Anomalies
La successió d’anomalies relacionades amb el funcionament de la justícia espanyola posa en evidència la necessitat d’un procés de regeneració de la política i les institucions de l’Estat. Sorprèn que, a banda de Podem, no s’hagi articulat una demanda ciutadana transversal ideològicament que reivindiqui el sanejament de les institucions i sigui capaç de fer uns estats generals del segle XXI que actualitzin els usos polítics.
Unitat de les elits
Una altra anomalia ho pot explicar. El Mundo va publicar el dia 20 una interessant entrevista a Juan Luis Cebrián, president del Grupo Prisa, parlant de la Guàrdia Civil, l’article 155, de suspensió del govern de la Generalitat, i un factible empresonament d’Artur Mas. Situa el “ desmoronamiento ” de l’Estat en la cessió del 15% de l’IRPF a Catalunya i en la reforma de l’Estatut de Zapatero. Cebrián a El Mundo és una mostra pura del que pensa un ens denominat Estat, format per institucions, però sobretot per unes elits incapaces de negociar, d’entendre que el món ha canviat, que el poder és a l’Estat, però el seu origen és la sobirania popular.
En el seu llibre de memòries Cebrián parla dels seus fonaments familiars franquistes i de la seva activitat de director d’informatius de TVE amb Arias Navarro. També explica com va deixar de publicar informació sobre Banca Catalana pel que ell mateix qualifica de pressions del pujolisme i Fernández Ordóñez. Però diu que l’esfondrament institucional d’Espanya va ser el 15% de l’IRPF i la reforma de l’Estatut... Els pròxims mesos veurem rajos-C brillar en l’obscuritat a prop de la porta de Tannhäuser, o per als lectors més joves: winter is coming.
